CORRESPONSABILITAT

Lluís Amiguet acompanya l’entrevista que li fa al filòsof nord-americà Michael Sandel d’origen jueu, aquest comentari: “Jo no havia nascut quan la dictadura de Franco afusellava, torturava i espoliava en nom de Déu i d’Espanya. Tampoc quan en nom del comunisme o l’anarquia, bandes criminals van assassinar  milers d’innocents sense que ho impedís el govern de la República ni el de la Generalitat. Però avui només puc sentir-me legítimament  ciutadà d’aquest país, segons Sandel, si procuro que sapiguem per qui i per què van ser assassinades llavors totes les víctimes de tots els bàndols. Després, per merèixer la meva ciutadania he de reparar en la mesura  possible aquelles barbaritats. Llavors, qui vulgui podrà, en fi, perdonar-les, encara que ningú no les hauria d’oblidar mai. Només així tots en aquest país podrem assumir tota la nostra història”.

Penso que la coresponsabilitat que Michael Sandel expressa en l’entrevista a que em refereixo només és possible defendre-la si es té en compte el seu origen jueu. D’aquesta procedència dedueixo que la coresponsabilitat amb les generacions passades i l’actual només pot defendre-la des de la perspectiva bíblica i per tant teista.

Quan Abraham va donar al misteriós Melquisedec, rei de Salem, el delme del botí obtingut de la victòria sobre la coalició de reis que van fer la guerra contra el rei de  Sodoma i els seus aliats (Gènesis 14: 18-20), “per dir-ho així a través d’Abraham també Leví, que rep els delmes, ha pagat els delmes. Perquè encara era en els lloms del seu pare, quan Melquisedec el va venir a trobar” (Hebreus 7. 4-10). Leví que va ser l’encarregat de recollir els delmes d’Israel va viure uns tres cents anys més tard que Abraham. Aquest, quan va pagar el delme a Melquisedec Leví va pagar la seva part.

Segons els evolucionistes l’home ha aparegut sobtadament en diversos indrets. La Bíblia afirma que tots procedim d’Adam i que Eva, la seva muller, no va ser una creació de Déu al marge d’Adam, sinó que la va extreure del mateix Adam.  (Gènesi 2: 21-23). La fraternitat existent entre els seus descendents fa que ens hàgim de sentir responsables de la sort dels nostres germans.

El pecat va alterar aquesta situació. Caín va intentar eludir la seva responsabilitat que tenia de tenir cura del seu germà Abel  quan Déu li va preguntar on era. Com a resposta va dir. “No ho sé. Sóc jo potser el guardià del meu germà?” (Gènesi 4. 9). Déu no queda satisfet amb la resposta que li dóna Caín perquè ho sap tot. Li diu. “Què has fet? La sang del teu germà clama a mi des de la terra” (v.10).

En el sentit humà tots som germans. No podem eludir la nostra responsabilitat de procurar el seu benestar amb l’excusa. “¿Sóc jo potser el guardià del meu   germà? Si al meu germà li passa una desgràcia per no voler saber on és, jo sóc responsable davant de Déu de la seva dissort. Intentarem eludir la responsabilitat de vetllar pel bé dels nostres germans dient que Caín només tenia un germà i li era molt fàcil saber on era. Ara amb el set milions d’habitants que té Catalunya i per fer-ho més proper, els cent trenta set mil que té Lleida, com em puc fer responsable de tots ells? Comencem pels més propers, com tractem la muller/l’espòs, els fills, els parents , els amics? ¿Ens preocupem per saber on són per donar-los el cop de mà que necessiten? El altres en podem tenir cura d’ells per delegació. Pensem que hem acomplert la nostra obligació votant a les municipals,  autonòmiques o generals. En un país democràtic som responsables del que fan alcaldes, regidors, President de la Generalitat i consellers, president del Govern central i ministres. Tenim la responsabilitat de no tornar-los a votar si no compleixen amb les seves promeses electorals i veiem com es desatenen les necessitats bàsiques de la població. Hi ha maneres de manifestar la nostra disconformitat amb les polítiques de les persones a les que els hi hem donat el nostre vot. Però no podem asseure’ns tranquil·lament a la butaca dient ja s’ho faran. La resposta que Déu li va dir a Caín davant la indiferència que va manifestar  pel benestar del seu germà: La sang del teu germà clama a mi des de la terra”, segueix vigent

La Bíblia no ensenya l’anarquia, promociona l’ordre. Els pitjors moments de la història d’Israel van ser aquells quan “cadascú feia el que li semblava recte als seus propis ulls” (Jutges 21. 25). L’autoritat bíblica és piramidal: Déu l’autoritat suprema la delega en els diversos estaments socials. Cal, doncs dir, que l’aspecte polític Déu no el margina. A Romans 13: 1-7 i 1 Pere 2. 13-17 es refereixen a les autoritats polítiques i de la seva responsabilitat d’administrar justícia. Però en una societat on Déu no governa en els cors dels homes i en concret en els dels polítics, els cristians en som corresponsables amb ells de com administren els afers públics. No podem influir directament en ells perquè no hi tenim accés als seus despatxos, però sí que podem intercedir per ells davant el tron de la gràcia de Déu perquè els doni la saviesa que necessiten per governar amb justícia. La pregària té molt poder i pot moure la misericòrdia divina a canviar els cors dels governants a fer que les decisions que prenguin siguin més justes. La pregària intercessora no s’ha de fer amb la lleugeresa amb que es fa en els serveis religiosos públics. El fervor ha d’impregnar les intercessions que es facin a favor d’aquelles persones que són servidors de Déu pel bé dels ciutadans.

Octavi Pereña i Cortina