ÈTICA O VIDA

Juan Cruz entrevista Iñaki Gabilondo, un dels periodistes més prestigiosos del país, “l’home que ha fet de l’entrevista la seva més gran contribució al periodisme segueix preguntant pel futur a persones que han estat decisives per crear el que avui anomenem present”.

L’entrevistador li pregunta a Gabilondo: Per què encara busca gent amb qui parlar? Resposta: “Perquè la magnitud de la meva ignorància és immensa. I per aprendre,  per tractar d’entendre i entendre’m”. Amb la seva resposta Gabilondo deixa clar que no té clar el futur.

Com no pot ser de cap altra manera, en una entrevista amb un periodista tant prestigiós com Gabilondo no hi pot faltar una pegunta sobre el progrés: ¿Amb quines preguntes ve d’aquestes converses? Resposta: “Sobre tot amb una de les novetats que estan sorgint, de totes les extraordinàries novetats que s’anuncien i que es poden concretar en un temps relativament breu, se’n beneficiaran uns pocs o tota la societat?   ¿Serà un bon negoci per a uns o un benedicció per a tots? La pegunta se la fan tots aquells que entrevisto” ¿I la resposta?, li pregunta l’entrevistador. La contesta és ben eloqüent: “La resposta és no. L’única convicció que tenen és que en els propers anys hauríem de revisar la nostra arquitectura jurídica i ètica. No tenim respostes ètiques per algunes de les qüestions que s’aniran plantejant ni arquitectura jurídica per afrontar-les. Jo hi afegiria: Tampoc no existeixen respostes ètiques ni arquitectura jurídica per afrontar els problemes actuals als que no es troba solució. No és que no es puguin resoldre, és que es busca solucionar-los per camins equivocats.

Les filosofies polítiques sobre el paper dissenyen la solució a tolts els problemes que afecten l’home, però, falla l’home que els ha de solucionar. En el dia a dia descobrim que falla el binomi que és clau per resoldre conflictes: “Estimaràs Déu sobre totes les coses i del proïsme com a tu mateix” (Marc 12: 30,31). La primera part de la solució és Déu. No un Déu filosòfic creat pel racionalisme humà, sinó el Déu etern, l’Invisible, la faç del qual mai ningú ha vist i que el seu Fill en la persona de Jesús dóna a conèixer la seva naturalesa moral. Aquest Déu únic, no comparteix amb ningú  seva glòria. Exigeix que se l’estimi amb tot el nostre cor, amb tota la nostra ànima, amb tota la nostra ment i amb totes les nostres forces. Aquest Déu únic amb qui no  volem tenir tractes perquè creiem que la seva exigència atempta contra la nostra llibertat personal, el marginem. Això no el fa desaparèixer: “Per què s’avaloten les nacions, i els pobles mediten vanitat? Els reis de la terra s’aixequen, i els prínceps conspiren contra el Senyor i contra el seu Ungit, dient: Trenqueu els seus lligams, i llancem lluny de nosaltres les seves cordes. El qui habita en els cels se’n riu, el Senyor se’n burla. Llavors els parlarà en la seva ira, i els dirà amb el seu furor” (Salm 2: 1-5). Però Déu que junt amb la seva justícia és amor, dulcifica el seu to amb els rebels: “I ara, oh reis, sigueu assenyats: apreneu  jutges de la terra. Serviu al Senyor amb temor, i alegreu-vos amb tremolor. Beseu el Fill no sigui que s’enutgi, i sigueu destruïts pel camí, quan la seva ira s’encengui una mica. Feliços tots els qui confieu en Ell” (vv. 10-12). Durant els tres anys del seu ministeri públic Jesús va ser el blanc de l’odi de la casta sacerdotal judaica que ni tan sols es va mitigar quan Jesús penjava en la creu. Malgrat això, dirigint-se al Pare va pronunciar aquelles paraules que desprenien l’aroma de l’infinit amor de Jesús vers els homes que per salvar-los del seu pecat dóna la vida: “Pare, perdona’ls perquè no saben el que fan” (Lluc 23: 34).

La segona part del  binomi que aporta felicitat a l’home, diu: “Estimaràs el teu proïsme com a tu mateix. No és un principi ètic impossible de complir, sinó la vida de Jesús habitant en el cor humà pel seu Esperit que es manista en tots els aspectes de l’existència humana.

La política, l’economia, la religió, les relacions humanes, tot el que afecta l’home esta infectat de pecat. La corrupció brolla allí on es troba l’home. Ni l’imperi de la llei l’esborra. Tot el contrari, com més estricta sigui la llei més prolifera la corrupció. Sembla ser una contradicció: Com més estricta sigui la llei. Quan tot giri entorn de l’imperi de la llei, el legalisme es comporta com adob que fa créixer ufanosa la corrupció.

Una nit Jesús rep la visita de Nicodem, un principal entre els jueus. “En veritat, en veritat et dic que si un no neix de nou, no pot veure el regne de Déu” (Joan 3:3). Sorprès, el fariseu li pegunta al Mestre: “Com pot un home nàixer quan és vell? Pot potser entrar per segona vegada en el ventre de la seva mare i nàixer?” (v.4). Jesús esclareix el misteri del nou naixement en dir-li al fariseu: “Allò que és nascut de la carn és carn, i allò que és nascut de l’Esperit és esperit” (v.6). El context immediat fa referència a la crucifixió de Jesús (vv.13-15) que sense la seva resurrecció faria impossible l’enviament de l’Esperit com va prometre.

La solució dels problemes polítics, econòmics i socials no es troben en el Jesús folklòric que les multitud aclamen enfervorides com si d’un ídol de l’esport es tractés, sinó en Jesús mort i ressuscitat que vessa el seu Esperit en els qui creuen en Ell,  donant-los poder per començar a estimar el proïsme amb l’amor amb que Ell ha estimat el món.

Octavi Pereña i Cortina