DÉU ÉS GRAN

Edward T. Welch en el seu llibre “Quan la gent és GRAN Déu és petit”, cita el testimoniatge de dues dones violades. “Em sento com si portés un anunci de neó en el meu front que diu que vaig ser violada pel meu oncle”, diu l’una. L’altra víctima afirma: “Tinc por d’obrir la boca quan estic amb altres persones. Si l’obro sortirà vil immundícia”. Aquestes dues doloroses declaracions expressen clarament que senten vergonya d’haver estat violades, com si haguessin sigut elles les culpables de la infàmia.  A sobre s’hi afegeix l’estigma social d’haver provocat la violació.

Les seqüeles de la violació, com les víctimes del terrorisme o d’un cataclisme, s’intenten  pal·liar els seus efectes amb tractaments psicològics. La intenció pot ser molt bona,  però la realitat és que la ferida deixa cicatriu que no s’esborra de la memòria les conseqüències de la violació.

Quin lloc ocupa Déu en la dona violada?  Creure en Déu no significa que alliberi de situacions i indesitjables com ser objecte d’una violació. La fe en Déu, Pare de nostre Senyor Jesucrist, dóna la força que evita enfonsar-se i arrossegar al llarg dels anys el record d’un fet que es voldria que no s’hagués produït. Molts es pregunten: On és Déu  quan una dona és violada? Déu és present quan es perpetra l’acte criminal. Per què ho permet? No ho sé. Ara que tenim un coneixement molt limitat de les coses hem d’emmudir i no acusar Déu com si fos el culpable de la malifeta. Ens agradi o no vivim en un món que Déu ha maleït a causa del pecat. Per això es donen situacions tan indesitjables com les que “La Manada” representen..

El violador amb la seva loquacitat sap fer creure que la víctima és la culpable. Que ella s’ho ha buscat. Aquesta culpabilitat que no és tal, persegueix la víctima al llarg dels anys. No pot oblidar el terror que va sentir en el moment que va ser víctima de l’atac indecent. Quan el violador és GRAN en la persona assetjada, Déu és petit o inexistent. Quan la víctima veu el violador com un gegant i a Déu com un nan no podrà abandonar fàcilment  el record del trauma pel que ha passat perquè es troba indefensa. Els depredadors sexuals existeixen perquè el pecat els ha capgirat el sentit que té el sexe. A més de la procreació serveix perquè l’home i la dona siguin u en el matrimoni. És un misteri que Déu ha revelat. Com que no es té en compte el propòsit de Déu respecte al sexe passa el que passa. El sexe en lloc de ser una font de goig s’ha convertir en una deu de dolor. Encara que els jutges jutgessin justament i castiguessin com des mereixen els violadors, malgrat les moltes manifestacions anti, les violacions es repetiran perquè el pecat fa perdre el sentit de la decència i quan aquesta es perd tot és possible.

Les paraules del profeta Jeremies que comentarem poden fer desaparèixer el sentiment de culpabilitat, de brutícia, en la dona violada si per la fe en Jesús que és la màxima expressió de l’amor de Déu, les creu. El títol d’aquest escrit “Déu és gran” no té res a veure amb “Al·là és gran”. Al·là és un déu de fabricació humana que no pot purificar la dona embrutada per la violació.

El profeta escriu: “Així diu el Senyor: Maleït l’home que confia en l’ésser humà, i posa en la carn la seva força, i el seu cor s’aparta del Senyor. Perquè serà com un abandonat en el desert, i quan arribarà el bé no ho veurà, i habitarà en llocs secs de l’estepa, en una terra de salobre i deshabitada” (17: 5,6). Quan Déu el Pare de nostre Senyor Jesucrist es converteix en un nan, la gent es fa GRAN. Això és el que passa amb la violació. Si la violada no té una fe ferma en Jesús que revela el Pare celestial, veu el violador com un gegant que l’ha sotmès a la seva voluntat. Emocionalment està subjecta a la supremacia masclista. No es pot treure del cap el greuge   que la persegueix com si fos la seva pròpia ombra. Aquest record que no pot esborrar la consumeix. La descripció que el profeta fa de la persona que confia en l’ésser humà és perfectament aplicable  a la dona violada lligada emocionalment al seu violador.

Però el profeta no es queda amb la persona que confia en l’ésser humà. Segueix escrivint. “beneït l’home que confia en el Senyor, i el Senyor és la seva confiança. Serà, doncs, com un arbre plantat vora les aigües, que estén les seves arrels vora el corrent, que no tem quan ve la calor, i el seu fullatge resta verd, i en l’any de sequera no té neguit, i no para de fer fruit” (vv. 7,8). La imatge de la persona que confia en el Senyor és totalment distinta de la que confia en l’home. Aquesta descriu un desert. L’altra, un jardí ben regat i sempre verd. El profeta no es deixa en el tinter: “en l’any de sequera no té neguit, i no para de fer fruit”. L’any de sequera bé pot representar la violació. En aquest cas, com la dona violada està arrelada vora el corrent, el greuge no li pot impedir que doni fruit. La confiança plena en el Senyor, no una fe de Setmana Santa que és superficial, el violador es converteix en un nan que ha perdut el control que exercia sobre ella. L’espectre de la violació s’ha esfumat amb la mateix facilitat com ho fa la boirina a l’escalfor del sol naixent.

Octavi Pereña i Cortina