INVOLUCIÓ DEMOCRÀTICA

Els vinyataires acostumen a ser molt punyents a l’hora de criticar situacions d’actualitat. No ens ha d’estranyar que siguin  objecte de durs retrets de part dels qui es consideren objecte dels la comentaris humorístics.  El mateix passa amb les paràboles que pronunciava Jesús. Els seus enemics com es sentien al·ludits se’n volien desfer d’Ell. Al final, gràcies a la traïdoria nocturna de Judes van aconseguir fer-lo presoner, jutjat il·legalment de nit pels jerarques religiosos i de bon matí lliurat al governador romà perquè fos condemnat a mort malgrat que Pilat el considerava innocent. No tots els vinyataires o crítics humoristes acaben així. Alguns, però,  veuen com les seus de les seves redaccions són objectiu de la violència dels qui no volen ni sentir-ne parlar de la llibertat d’expressió. A d’altres se’ls acusa d’incitació a l’odi. La crítica que se li hauria de donar la benvinguda perquè ajuda a corregir els defectes dels criticats no se la rebi com cal. Això és conseqüència del pecat que no vol que les seves malifetes siguin conegudes.

J L Martín en una de les seves vinyetes ens mostra el seu personatge Quico Jubilata assegut en un banc d’un parc llegint el diari: “Puja l’extrema dreta”. En la següent seqüència segeix llegint: “Més escons pels populistes europeus”. En la que segueix pensa: “Els científics encara no han aconseguit viatjar al futur”. En la que introdueix el The End de la història segueix capficat en els seus pensaments: “En canvi a alguns polítics no els costa gens viatjar al passat”. Els pensaments que té Quico Jubilata són els mateixos  que tenen molts ciutadans, especialment els qui vam veure la mort de Franco i estat testimonis de la transició democràtica que es va produir amb l’aprovació de la Constitució del 1978. Els 41 anys de democràcia que portem ens han decebut. En lloc de portar-nos  un arrelament dels valors democràtics, som testimonis de la seva devaluació. Tal com pensa Quico Jubilata “a alguns polítics no els costa gens viatjar al passat”.

Quina és la causa de la involució democràtica? El primer símptoma és la degradació del cristianisme. No és que abans del 1978  no estigués degradat. És que l’esperança de renovació política no ha anat acompanyada d’una regeneració religiosa que apropés l’Església a la font del cristianisme. A partir de la legalització dels cristianisme per l’emperador Constantí amb la proclamació de l’Edicte de Milà l’any 313 de la nostra era, s’accentua la decadència del cristianisme  a causa de la ´seva relació adúltera amb ‘Imperi romà. El maridatge Església-Estat ha estat nefast al llarg dels segles perquè ha afeblit el vincle conjugal que l’uneix a Jesús. Deixant Jesús de ser l’únic Senyor de l’Església s’ha anat incrementant  la prostitució doctrinal i la dependència de l’Estat. Fruit d’això, en lloc de irradiar la llum de Déu difon tenebres satàniques. L’Església s’ha convertit en un cec que guia un altre cec. Ambdós cauen en el clot.

El segon símptoma de la involució  democràtica és conseqüència de que l’Església s’ha convertit en un far espatllat que no irradia la llum que l’home necessita per evitar el esculls que poden destruir-lo. L’home sense Jesús que és la llum del món s’extravia. Perd el nord. No sap on va. La ceguesa social és la manifestació de la ceguesa espiritual de l’ésser humà.

Darrerament la política s’ha convertit en un drama. Els protagonistes de l’espectacle no saben el que fan. S’assemblen a cecs que en territori desconegut ensopeguen amb els obstacles que es posen davant seu. Parlen molt de regeneració democràtica ignorant el què significa democràcia. El cert és que són la causa del seu desgavell. Tant els d’un partit com els de l’altre  es proclamen defensors de la Pàtria. S’embolcallen amb la seva bandera. S’agafen a les tradicions patriòtiques del passat que valdria més oblidar. El nus se’ls va estrenyent al coll. L’asfixia és imminent.

La involució democràtica no és només una qüestió de partits polítics. D’on surten els que es dediquen a la política? Dels ciutadans que caminen en la tenebra que segons les regles democràtiques són escollits i col·locats  en els diversos llocs de poder. La regeneració política no s’assolirà si primer no s’aconsegueix la regeneració espiritual dels ciutadans. Què és primer l’ou o la gallina’ l’Església que hauria de ser depositària dels oracles de Déu ha deixat de ser-ho perquè no ha emprés el retorn a la font del cristianisme que és la Bíblia, per això no deixa les tradicions humanes que per ser-ho són tenebra. Déu per la ploma del profeta ens descobreix el secret de la regeneració política: “Si tornes, Israel, declaració del Senyor, torna a mi, i si apartes les teves abominacions de davant del meu rostre, llavors no aniràs d’aquí cap allà”                            (Jeremies 4: 1).

Octavi Pereña i Cortina