NI FRED NI CALENT

L’apòstol Joan a l’Apocalipsi escriu set cartes a set esglésies de l’Àsia (actual Turquia). A la de Laodicea li diu: “Conec les teves obres que no ets fred ni calent. Tant de bo fossis fred o calent. Així perquè ets tebi, i no ets fred ni calent estic a punt de vomitar-te de la meva boca” (Apocalipsi 3: 15,16). És una acusació a la indiferència. Denuncia que els cristians de l’església de Laodicea eren tebis. Tot els estava bé. No volien complicar-se la vida. Això no és assumpte meu. És el pastor qui s’ha d’encarregar de posar ordre a l’església. Els problemes de la congregació a mi no m’afecten. Diguin el que vulguin, a mi ja m’està bé. La causa de la tebior o passotisme dels fidels de l’església de Laodicea, la denuncia el Senyor que els diu: “Perquè dius: Perquè sóc ric i m’he enriquit, i no tinc necessitat de res. Però no saps que tu ets el miserable i digne de compassió i pobre i cec i nu” (v.17). Creure que un ho té tot i no li manca res és ignorar la realitat d’un mateix, que mereix la repulsa del Senyor de l’església. Es una reprimenda molt dura que haurà de moure a la reflexió, no tan sols dels cristians, també als ciutadans del segle XXI.

Hauríem d’aprendre del Maligne. No descansa els caps de setmana i desconeix què és fer pont. No s’adorm. Sempre vetlla. Sempre actiu. No es casa de sembrar jull en aquells que trobant-se en zona de confort no són fred ni calent. Són tebis. Així és com es cau en la indolència. Mancats de sentit crític adoben les seves ànimes perquè a través d’ells pugui fer les malifetes que maquina.

El Maligne disposa d’una eina molt poderosa per mantenir-nos en estat acrític: la publicitat. Treballa per fer-nos sentir rics i ho aconsegueix. Som una societat opulenta. Inclús alguns que depenen de l’ajuda social es poden donar el gust de llençar al contenidor queviures que no els fan el pes. La publicitat ens fa sentir la necessitat de ser encara més rics. És una realitat el que diu el tango: Quien tiene un peso quiere tener dos  y el que tiene dos quiere tenir cuatro… Mai se’n té prou. Som rics com els cristians de l’església de Laodicea que ignoraven que eren uns miserables dignes de compassió i pobres, i cecs i nus. No som ni carn ni peix.

Aquesta situació ens porta a la denuncia que fa Géraldine Schwarz, escriptora franco-alemanya que afirma que la tebior pot portar a que es cometin crims contra la humanitat o genocidis. A la pregunta que li fa el periodista Marc Bassets: ¿La seva àvia va ser una víctima de la història?, l’escriptora li contesta: “No. Crec que no som víctimes de la història, sinó que hem de tenir un paper en la història. Perquè una democràcia funcioni és indispensable que les persones se n’adonin que tenen responsabilitats i comprometre’s, participar en la societat civil i també demostrar capacitat de discerniment. La història pot ajudar-nos a identificar els mètodes dels demagogs com Salvini i Orbàn, que s’assemblen als de fa un segle: difondre la por, inventat enemics o bocs expiatoris, fer-os perdre els punts de referència  difuminant la frontera entre el que és vertader i el que és fals, difonent teories de la conspiració. L’objectiu és que el poble deixi de creure en res per manipular-lo i invertir els valors”.

On es pot trobar una ciutadania que no sigui indiferent a la política i a la religió, adormida per fer una anàlisi de la realitat, que no estigi entretinguda amb el consumisme i l’espectacle permanent? On és la resposta? Només en conec una: la Bíblia i el Personatge central que és Jesús el Fill de Déu encarnat. Jesús és la llum que il·lumina el cor i fa desaparèixer la foscor que ens extravia i ens porta a l’abisme. Fora d’Ell no hi ha punts de referència que ens marquin el camí en les diferents cruïlles de la vida. Pel fet de viure en una societat que s’auto proclama cristiana hem sentit a parlar de Jesús. Però no sabem qui és. És el gran Desconegut. Per això la societat és un caos i no trobem solució als eternes problemes socials perquè es permet que el Maligne es mogui lliurement utilitzant les persones que es troben en zona de confort per realitzar els seus propòsits criminals. Mentre vulguem quedar-nos a la vorera o amagats darrere el refugi (burladero en taromàquia), no ens pensem que ens deslliurarem de les nostres responsabilitats. El Senyor de l’univers coneixedor de tot el que fem i del que deixem de fer, un dia ens haurem de presentar davant la seva presència per retre-li compte de la nostra vida. Com ens podrem exculpar d’haver sigut tebis quan hauríem d’haver sigut ardents en el comportament social?

Octavi Pereña i Cortina