EMPERADORS FAMILIARS

Una publicitat que promociona una revista infantil simula un diàleg que una mare manté amb un psiquiatre: “El meu fill té de tot i s’avorreix”. La resposta que li dóna l’especialista: “Regali-li la revista X”. Aquest anunci toca el moll de l’os de la problemàtica infantil / adolescent que desemboca en la violència juvenil. L’avorriment és el causant de les conductes delictives que es cometen amb ànim de divertir-se i que sovint se’n fan ressò els mitjans de comunicació.

L’avorriment crea un buit en l’ànima que s’ha d’omplir sigui com sigui: assetjament als companys de classe, malifetes per entretenir-se… Les petites “bromes”  porten fins el maltractament dels pares i altres familiars propers.

La mare de l’anunci que està preocupada per l’avorriment del seu fill diu que l’afectat té de tot. Per tal de mantenir els fills quietets i que no molestin amb les seves rebequeries se’ls dóna tot el que demanen. En les seves cambres desendreçades, s’hi veuen escampat per tot arreu una diversitat de joguines que, passat el moment inicial de satisfacció jeuen oblidades, substituïdes  per unes de noves que retornin la gratificació perduda. És una escalada que no té límits. Ja des de la infància s’ensenya els fills en el consum compulsiu tan rebutjat pels especialistes en salut mental. En principi és gratificant pels pares ja que poden presumir de que els seus fills tenen de tot, i més del que cal. És una manifestació del poder adquisitiu que satisfà l’orgull. Perquè no s’avorreixin se’ls complau en tot. Pensant que fan un bé no se n’adonen que sembren en els fills la llavor de la síndrome de l’emperador. Els fills es converteixen en petits dictadors que enterboleixen la serenor dels pares perquè els crea un malestar que els porta al consum de tranquil·litzants que empitjoren la relació pares/fills. L’educació basada en el tenir no és l’adequada en les diverses etapes del creixement perquè ensenya que el tenir és la medicina a tots els mals  quan és l’inrevés, genera danys que s’agreugen amb el pas del temps. Llavors, els pares que han malcriat els fills es pregunten: què hem fet malament perquè les coses ens vagin tan malament? L’educació materialista basada en el tenir i no en el ser és l’arrel de molts mals, entre altres en que els fills es converteixin en mal tractadors dels seus pares.

Segons la fiscalia de Lleida “un total de 12 adolescents lleidatans van ser imputats el 2013 per violència domèstica, es dir, per maltractar físicament o psicològicament  els seus pares o altres familiars, doblant els casos registrats el 2012”. Referint-se als infants que agredeixen els pares Cristina Sen, escriu: “Es parla així de la síndrome de l’emperador, de l’adolescent que regna a casa, intolerant a la frustració i que vincula el no tenir amb no ser”. La síndrome de l’emperador es dóna allí on l’educació que imparteixen els pares és sobre protectora, que consenteixen els fills i delegen en l’escola la seva educació. És una educació molt permissiva que tracta els fills com amics i no com pares que quan calgui hagin d’aplicar disciplina.

Els pares que s’apreciïn de ser-ho han de recordar que són guardians del futur dels seus fills i que quan s’esforcen per educar-los moralment, en formar-los el cor i la ment per a fer el bé, saben que aquesta instrucció inclou l’explicita formació en bons hàbits i que no hi pot mancar l’exemple dels pares que amb el seu comportament diari mostren als fills que es prenen seriosament la moral.

La instrucció que els pares s’han de preocupar d’inculcar en els fills no consisteix exclusivament en donar-los una bona formació cultural. Conjuntament amb la cultura volen que adquireixin el bagatge moral imprescindible per poder comportar-se com a persones de bé en família i en la societat.

Perquè els pares puguin ser mestres de moral dels seus fills cal que primer tinguin el títol que els acrediti pel càrrec. Sovint els pares es queixen que el seu fracàs com a tals és a causa que no han rebut la formació adient. La pregunta que em faig és: ¿Han tingut interès en obtenir-la? ¿S’han preocupat seriosament en aconseguir-la? Les respostes que donen no són prou convincents perquè evadeixen la seva responsabilitat.

Perquè el pare i la mare es converteixin en bons educadors morals dels fills primer que tot han de tenir clar quin sentit de la vida tenen. Si aquest concepte no l’han entès, si va embolcallat d’una espessa boira, mai podran ensenyar als fills el sentit de la vida i, per tant es despreocuparan d’ensenyar-los ètica i moral. Es limitaran a ensenyar-los a triomfar en la vida sigui com sigui, encara que per aconseguir-ho s’hagin de trepitjar les persones que siguin o creguin que són, un obstacle per arribar a ser el número 1. Per abandonar l’educació materialista, per poder ensenyar l’autèntic sentit de la vida hi entra en acció l’aspecte religiós/espiritual que normalment queda relegat a l’oblit perquè se’ls considera innecessaris. Acceptat aquest oblit no ens ha de fer estrany que els fills es converteixin en petits emperadors que fan molt dramàtica les vides dels pares i fent-se extensiu a la societat.

Octavi Pereña i Cortina