AUTORITAT, ON ETS?

Coincidint amb un acte institucional dels Mossos d’Esquadra amb una manifestació conjunta de mossos i policies locals reclamant respecte, Josep Lluís Trapero, cap de la policia catalana va demanar “respecte per la policia. Ni submissió, ni les pors ja superades. Respecte”. Trapero va dir què són els Mossos, dient: “La policia de Catalunya. Policia i de Catalunya, una policia d’una societat determinada,  de la qual formem part, ni més bona ni més dolenta. Senzillament aquesta. La nostra. Que vol protegir el lliure exercici dels drets i llibertats, que els nostres conciutadans puguin desenvolupar la seva vida amb llibertat i sense obstacles”. Trapero es va referir a comportaments “preocupants” d’intolerància manifestats en els últims botellots, no generalitzats, però sí rellevants, “comportaments grupals violents que expressen una preocupants intolerància”.

Deixant momentàniament el carrer, és molt preocupant l’odi que transmeten les paraules de determinats polítics contra aquells que no combreguen amb la seva ideologia. Aquest llenguatge inflamatori va acompanyat dels víctors  de la multitud enardida que crida amb vehemència les proclames dels seus ídols polítics. Si sembres vents colliràs tempestes, diu la dita. Aquesta mena de llenguatge,  la Bíblia el condemna explícitament: “Així també la llengua és un membre petit, però es glorieja de grans coses. Mireu, un foc petit encén un bosc tan gran! I la llengua és un foc, el món de la injustícia. Així la llengua es constitueix entre els nostres membres com a contaminadora de tot el cos i inflamadora del curs de la vida, i és inflamada per l’infern”                           (Jaume 3. 5, 6). Les paraules d’alguns polítics, ¿no són les responsables de la presència de comportaments grupals que expressen una preocupant intolerància y que s’encarreguen  d’introduir-se en las manifestacions pacífiques de protesta per allò que no es fa bé, amb el propòsit de desprestigiar els autèntics manifestants.

Anem a tractar la violència i què és el que la motiva. En principi és un atemptat a l’autoritat en general. L’anarquia té una raó de ser. L’autoritat suprema li pertany a Déu per ser el Creador de tot el que existeix, com a tal ha donat unes lleis que regulen el bon funcionament de l’univers amb precisió mil·limètrica. El món material obeeix el cent per cent les lleis que regulen el seu funcionament. Amb l’ésser humà la cosa és distinta ja que havent estat creat posseint raciocini i voluntat està capacitat de decidir: “El Senyor Déu va manar a l’home, dient: pots menjar de tot arbre del jardí, però de l’arbre del coneixement del bé i del mal, n e menjaràs, perquè el dia que en mengis, certament moriràs” (Gènesi 2: 16, 17). Amb aquestes paraules el Creador dóna a entendre que l’home que ha creat no és un autòmat com els animals irracionals que es mouen per l’instint, sinó un ésser que inclús pot dissentir de la voluntat dels seu Creador. Adam va desobeir i tota la seva descendència en paga les conseqüències. La llei que garantia el bon funcionament de la humanitat es va trencar i el desastre s’hi va  introduir en la raça humana. Vet aquí que l’obediència que se li ha de donar a Déu com autoritat suprema s’ha substituït per l’obediència a un igual. Heus aquí que les relacions humanes grinyolin perquè a la maquinaria li manca l’oli que la fa funcionar suaument.

Déu hauria pogut decidir deixar que l’ésser humà s’arrossegués per terra, dient-li: “ja t’ho faràs”. “Jo em rento les mans”. Aquest pensament no li va passar pel cap. Tot just Adam i Eva van pecar Déu se’ls va apropar per anunciar-los la vinguda del Salvador, Jesús, que per la fe en el seu Nom es convertirien en noves criatures amb la predisposició a obeir-lo i així deixar de donar-li l’esquena.

El Decàleg, que és un resum de la Llei de Déu, el fet d’haver estat escrit pel dit de Déu en dues taules de pedra suggereix on es troba l’origen de l’autoritat. La primera taula té que veure amb l’autoritat suprema  de Déu. En la segona delega autoritat en els pares, fent-los responsables de fer despertar en ells el temor de Déu i d’ensenyar-los els principis ètics que serveixen perquè la societat funcioni correctament.

Així com va creixent el nombre de persones l’home s’organitza en societats diferenciades i estableix cabdills que les dirigeixin. Déu delega en aquests cabdills l’autoritat perquè en el seu Nom governin les societats que es van formant. Malauradament aquestes autoritats son enemigues de Déu i en lloc de governar pel bé dels súbdits ho fan per enfilar-se per damunt del poble. Així ha estat fins els nostres dies i seguirà sent-ho d’ara en davant fins a la fi del temps.

En el Nou Testament és l’apòstol Pau qui esbossa amb més claredat el principi de l’autoritat que regula el bon funcionament dels sistemes polítics que es formen. Prenguin el model que prenguin el cert és que Déu no ha perdut l’autoritat sobre la creació i la delega en els homes: “Per mi regnen els reis i els magistrats promulguen justícia. Per mi governen els prínceps i els nobles, tots els jutges de la terra” (Proverbis 8: 15, 16). Però Romans 13: 1-7 és el vademècum que ensenya com s’han de comportar les autoritats i la ciutadania. D’aquest text destaco, el governant “és un servidor de Déu per al teu bé. Però si fas el mal, tingues por, perquè no en va que porta l’espasa, perquè és un servent de Déu, un venjador per castigar el qui fa el mal. Per això, cal sotmetre’s no sols per causa del càstig, sinó també per motiu de consciencia”  (vv. 4, 5).

Pel que fa que els mossos es converteixin  en el sac dels cops de part d’alguns manifestants, indica que el principi d’autoritat grinyola. Vol dir que es margina Déu. Aquest abandonament ens porta a l’anarquia, el caos.

Octavi Pereña i Cortina