FELICITAT FELINA

La periodista Ima Sanchís li pregunta a John Gray, filòsof, expert en “filosofia felina”: “Els gats estan més ben dotats per a la felicitat que els humans?” La resposta que li dóna el filòsof és: “Sí. Els gats tenen una tendència natural a la felicitat i a estar plàcids. L’ésser humà té com a base l’ansietat, per la por de la mort, perquè el seu projecte és la felicitat”. Crec que no es pot contrastar el concepte felicitat dels humans amb el comportament dels gats i de  la resta d’animals irracionals perquè no tenen els mateixos paràmetres. Els felins com la resta d’animals irracionals neixen, viuen i amb la mort s’acaba tot.

Jesús referint-se a les aus del cel diu: “Mireu els ocells del cel, que no sembren, ni seguen, ni recullen en graners, i el vostre Pare celestial els alimenta. ¿No valeu vosaltres molt més que elles?” (Mateu 6: 26). Amb aquestes paraules Jesús fa una clara diferenciació entre les aus i els humans malgrat que físicament ambdós són pols i a la pols tornen. Jesús censura el desfici dels humans pel seu cos: com l’alimentaran, com el vestiran  (v. 25). Els animals guiats per l’instint instintivament depenen de la providència divina. Els humans amb el raciocini semblant al del Creador que ens ha creat ens fa superiors als animals irracionals. Malauradament la semblança inicial amb Déu el pecat l’ha distorsionat, fet que ha trencat la intima relació que tenia amb Ell. Aquesta ruptura ens fa sentir desemparats. Aquest trencament ens crea ansietat.

John Gray diu: “L’ésser humà té com a base l’ansietat per la por de la mort i perquè el seu projecte és la felicitat”. Segons el filòsof la por a la mort crea ansietat. És cert. Aquesta por és un afegit que s’ha agregat a causa del pecat i que pertorba l’ordre de la creació. El pecat és el causant de la presència de la mort. Aquesta nova situació ens deixa desvalguts davant les circumstàncies de la vida.

La solució que John Gray planteja davant el problema de la mort que ens provoca ansietat asfixiant, és: “Així que vam prendre consciència de la nostra mortalitat, terroritzats, vam inventar religions i filosofies per donar sentit a la vida”. Greu error és aquest de voler trobar sentit a la vida amb l’invent de les religions i les filosofies. Si com diu el profeta Isaïes els pensaments de Déu són per sobre els nostres i els camins del Senyor no són els nostres, per què no ens prenem la molèstia d’investigar quin és el pensament de Déu pel que fa la mort? Crec que la negativa a voler saber què pensa  Déu respecte la mort és que ens fa por saber-ho. En la nostra inconsciència ens agafem als avenços mèdics que creiem que acabaran extirpant la mort, cras error, perquè “així com està establert que els homes morin una sola vegada, i després d’això el judici” (Hebreus 9: 27). La suposada transmigració de les ànimes que ens porta a la purificació i després de milers de transmigracions ens unim amb l’absolut, és un invent satànic  per enganyar-nos com ho va fer amb Eva. Ens promet felicitat però no ens deslliura de l’ansietat per la por a la mort.

Inicialment l’home no tenia necessitat de buscar sentit a la vida perquè gaudia d’una perfecta comunió amb el Creador. A causa de la desobediència d’Adam, el germen de la mort es va introduir d’immediat en l’ésser humà. Sense perdre temps Déu s’apropa a l’home per dir-li com podria recuperar la vida perduda. Déu és l’inventor de la religió vertadera perquè sap com fer tornar l’home a l’estat original en que va ser creat. No s’ha d’oblidar l’existència del personatge maligne que va induir Eva a menjar el fruit prohibit i aquesta seduir Adam a que imités el seu mal exemple. Satanàs que va aconseguir amb facilitat que els nostres primers pares abandonessin Déu, no veu amb bons ulls que  Déu vulgui que recuperin el paradís perdut.

La base de la religió vertadera és que sense vessament de sang no hi ha perdó dels pecats. Aquesta ensenyança Déu la tramet simbòlicament sacrificant uns animals (xais?)  amb les pells dels quals Déu tapa la nuesa que avergonyia els nostres primers pares. Per evitar qualsevol dubte que la sang del animals sacrificats no esborrava els pecats Déu es dirigeix a la serp per dir-li: El Senyor Déu maleeix la serp a arrossegar-se i afegeix: “i posaré enemistat  entre tu i la dona, i entre el teu llinatge i el seu llinatge. Ell et ferirà al cap i tu li feriràs el taló” (Gènesi 3: 14, 15). Aquesta és la primera profecia que anunciava el Messies que donaria la seva sang per netejar tots els pecats. Al llarg del temps es va perfilant la figura del Messies anunciat fins que es compleix en la Persona de Jesús crucificat.

Satanàs com a pare de mentida no perd el temps en pervertir la religió establerta per Déu. En el món cristià molta gent té nocions dels germans Caín i Abel  els primers fills d’Adam i Eva. Ambdós eren religiosos que adoraven Déu. Caín ho fa a la seva manera, però Déu ”no va mirar amb aprovació Caín i el seu present”. En canvi, “el Senyor va mirar amb aprovació Abel i el seu present” (Gènesi 4: 4, 5). Així ha estat al llarg de tota la història. Vet aquí  la multitud de religions que totes elles diuen que són la vertadera. Tots els camins porten a Roma i així totes les religions porten a Déu. Això no és veritat perquè només Jesús és el camí que porta a Déu (Joan 14: 6).

El filòsof li pregunta a la periodista que l’entrevista: “Pensi-ho, com és la vida interior dels humans?” La periodista li contesta: “Caòtica?” John Grey li diu: “Cal viure amb alegria intrèpida, com els gats”. No crec que els gats ens puguin donar exemple de felicitat. Tampoc crec que els felins ens puguin donar lliçons de vida. Si volem que Déu aprovi la nostra adoració com ho va fer amb Abel ho hem de fer amb la mateixa fe que ell ho va fer amb el Messies que havia de venir. Nosaltres hem de mirar cap el passat, al Gòlgota on va morir el Messies. Així es va complir la profecia.

Molts de nosaltres no prioritzem assemblar-nos a Crist en mig dels nostres problemes. Donem importància a ser feliços però no ho serem si busquem directament la felicitat. La felicitat és la conseqüència d’estar en pau en Déu per la fe en Crist. La Fira de les Vanitats ens proporciona moments fugaços de felicitat. El que perdura és el goig que proporciona Jesús que mai no es perd malgrat les circumstàncies difícils que ens trobarem.

Octavi Pereña i Cortina