LA PLAGA DEL DIVORCI

“Cada cinc minuts es trenca un matrimoni a Espanya, país amb la taxa més alta d’Europa en ruptures i amb la més baixa en nupcialitat. Un de cada set matrimonis se’n va en orris abans del cinquè aniversari. Hi ha set ruptures per cada eu matrimonis” (Són xifres de l’últim informe sobre nupcialitat i ruptura de l’Institut de Política Familiar elaborat amb dades de l’Institut nacional d’Estadística). Esgarrifa!

Les estadístiques són fredes. Darrere d’elles hi ha persones amb noms i cognoms. No són números del DNI o de la Seguretat Social. L’encerta Eduardo Herfelder, president de l’Institut de Política Familiar quan escriu: “És que estem parlant de drames familiars, de fracassos personals, dolor humà…No s’ha d’oblidar que darrere de cada persona que es divorcia hi ha un conflicte per resoldre i un drama familiar” . “Un conflicte per resoldre”, és al meu parer el quid de la qüestió. Les persones espiritualment parlant estan mortes. El drama del divorci no es a causa dels canvis socials que hi ha i que han portat al creixement de l’individualisme, que la dona treballi i tingui menys dependència econòmica del marit i per això sigui menys tolerant. El problema és: Com són les persones que es casen? Sembla ser que el percentatge de divorcis és el mateix entre les persones que han passat per la vicaria, pel jutjat o que han decidit ajuntar-se per no haver de passar pels formalismes socials. Les parelles que han formalitzat el casament legal són més responsables del seu fracàs que les que no ho han fet. El que incrementa la responsabilitat dels legalistes és que en el moment de contreure matrimoni, sigui religiós o civil, d’una manera o altra han  jurat fidelitat mútua mentre visquin. D’ajudar-se mútuament en l’adversitat i en la prosperitat. Aquest jurament s’ha trencat. El pacte s’ha esberlat, sigui per consentiment mutu o per desig d’un d’ells. Tant s’hi ,val el drama està servit. Com diu el psiquiatre Luís Rojas Marcos: “En les diligències de divorci algú sempre surt malparat. Amb independència  de les motivacions que porten els matrimonis a separar-se, la veritat és que no hi ha separacions amistoses. La ruptura de les parelles és una de les experiències més amargues que poen sofrir les persones”. Mariela Michelene, escriu: “No es pot evitar el dolor, és com quan algú proper mor. En una ruptura també hi ha la pèrdua d’un ésser estimat de forma concreta i real. Perds la rutina amb aquesta persona, el present i el futur”. L’experiència d’una dona divorciada: “Abans no havia apreciat el que és ser mare sola, jo estic en una situació molt afortunada perquè no tinc problemes econòmics. És dur passar per una separació, realment dur” (Chantelle haughton).

Tornem als “fracassos personals”. Per què n’hi ha tants? La imatge de l’home perfecte (home i dona), sense esquerdes emocionals es va trencar en el paradís amb el pecat d’Adam. Abans de la desobediència la relació entre Adam i Eva no tenia sotragades. Mantenien plena sintonia. Tot just el pecat es va introduir en les seves vides l’antagonisme es va fer present. Es retreien mútuament la responsabilitat de la trista situació en que es trobaven. Què s’hi troba en el cor humà a causa del pecat d’Adam i que provoca els divorcis? Això és el que s’hi troba: “adulteris, fornicació, impuresa, lascívia…enemistats, baralles, gelosies, ires, rivalitats, divisions, partits, enveges… i coses semblants a aquestes” Gàlates 5: 20,21). Unes persones que visquin juntes amb aquestes característiques, ¿ens ha de fer estrany que no es suportin i que decideixin divorciar-se?

En certa ocasió uns fariseus (persones que pertanyien a un grup religiós) es van atansar a Jesús per provar-lo amb aquesta pregunta: “si era lícit per a un home repudiar la seva dona” Jesús els va contestar: “Què va manar Moisès?”. Li van respondre: Moisès va permetre d’escriure una acta de divorci, i de repudiar”. Llavors Jesús els exposa la causa del permís que va donar Moisès: “A causa de la duresa del vostre cor va escriure aquest manament”. Però Déu no accepta aquesta permissivitat: “Però des del principi de la creació Déu els va fer mascle i femella, per això l’home deixarà el seu pare i la seva mare, i s’unirà amb la seva dona, els dos seran una sola carn. De manera que ja no són dos, sinó una sola carn. Per tant, allò que Déu ha junyit, que no ho separi l’home” (Marc 10: 2-9). ¿Ha unit Déu per sempre a les parelles que en la cerimònia nupcial se’ls diu: allò que Déu ha junyit, que no ho separi l’home? Evidentment no.

Les característiques que cita Gàlates 5: 20,21 que són les obres de la carn són les que exterioritzen les persones que no s’han convertit a Crist. Dit d’una altra manera: tenen el cor endurit. En canvi, els convertits a Crist que són guiats per l’Esperit Sant, la seva peculiaritat és: “amor, goig, pau longanimitat, benignitat, bondat, fe, mansuetud, temprança” (Gàlates 5: 22,23). Són com la nit i el dia. Les parelles en les que es manifesta el fruit de l’Esperit, no són  perfectes. Se’ls presentaran situacions difícils que el farà pujar la tensió, però com disposen de l’ajut del Senyor aconsegueixen que les diferències no arribin al punt de trencar la corda. Reconeixen que són pecadors i amb el poder de Déu que no els abandona poden continuar el viatge junts “fins que la mort els separi”

Octavi Pereña i Cortina