DISCIPLINA INDESITJADA

“Mentre eduquem els nostres fills hem de recordar que som guardians del futur. Quan millorem la seva educació, millorem el futur de la humanitat, el futur d’aquest món” (Immanuel Kant). “Instrueix el noi concernent el seu camí: i ni quan sigui vell no se n’apartarà” (Proverbis 22: 6). Si només existís un camí no hi hauria cap dificultat per instruir els nois pel bon camí. Jesús assegura que hi ha dos camins: el que porta a la perdició i en són molts els que el transiten i, l’angost que porta a la vida eterna i en són pocs els qui el transiten (Mateu 7:13, 14). Per què dos camins que dificulten l’educació?

Inicialment només hi havia un camí: el de la vida. La irreflexió d’Eva en creure la mentida de Satanàs que serien com Déu si ella i Adam mengessin el fruit de l’arbre del coneixement del bé i del mal que Déu els havia prohibit fer-ho. Eva va creure l’engany: “I va veure que l’arbre era bo per a menjar i que era agradable als ulls, i que l’arbre era desitjable per adquirir saviesa” (Gènesi 3: 6). En van menjar i va aparèixer el camí de la mort. A partir d’aquell instant existeixen dos camins la qual cosa ha motivat la necessitat d’aplicar disciplina en l’educació dels fills. “Perquè el manament és llàntia, i l’ensenyament és llum, i les correccions de la disciplina són camí de vida” (Proverbis 6: 23).

Al llarg de tota la Bíblia s’exposa l’antagonisme entre els transeünts d’ambdós camins que mútuament busquen influenciar-se. Proverbis tracta el tema de la saviesa i de la ignorància, la veritat i la mentida. Emfasitza la responsabilitat d’educar els fills en el camí de la vida. Aquí entra en joc la importància de la disciplina en l’educació dels fills. Ho fa des de la perspectiva dels pares que són vertaders creients en Crist. Es dir, de persones que s’han passat del camí de la mort al de la vida. A partir de la desobediència d’Adam que és el primer infractor de la Llei de Déu, tots els humans per naixement natural naixem en el camí de la mort. De la mateixa manera que Déu va tapar la nuesa d’Adam i Eva amb les pells d’uns anyells sacrificats que simbolitzaven Jesús que en el compliment del temps hauria de morir   en la creu per la salvació del poble de Déu dels seus pecats per la fe en el seu Nom. Els pares que per la fe en “l’Anyell de Déu que esborra el pecat de món” (Joan 1. 29) són els directament responsables d’instruir els seus fills en el camí de la vida. Aquí és on entra en joc la disciplina que és el conjunt de regles que serveixen per mantenir l’ordre entre els homes. Per conserva la bonesa en la que va ser creat Adam l’exercici de la disciplina és indispensable. Els pares són els responsables de fer-ho perquè en l’ordre social són la primera autoritat establerta (Èxode 20: 12).

La realitat és que els pares que transiten pel camí de la mort són incapaços de disciplinar els seus fills perquè siguin bons ciutadans en els regnes d’aquest món. Parlant amb un docent de primària em deia que bastants pares es queixen que els mestres posin deures als seus fills perquè els facin a casa. En lloc de col·laborar en l’educació de la prole hi posen inconvenients. Daniel Arias Aranda, catedràtic d’Organització d’Empresa en la universitat de Granada, es lamenta. “L’engany sorgeix quan a un alumne el fas creure està més ben preparat del que realment està. Les últimes lleis educatives han anat orientades a  empènyer els alumnes cap endavant amb independència que es compleixin les  competències que se suposa han de tenir dels 14 als 17 anys…A segon de carrera ha de tenir un cartell que diu: “Sis plau, no enganxin xiclets ni pinteu sobre les taules”. També he d’encreuar els braços esperant que callin per començar la classe. I ha zero debat, zero participació. Els treballs i les presentacions estan copiats del “Ricón del Vago” i són infectes. I la majoria dels alumnes són a la classe només de cos present”. La manca de disciplina en la llar afecta negativament el procés educatiu i el futur dels fills en la societat.

L’exercici de la disciplina en la llar malgrat que el text bíblic que transcric bàsicament és de caràcter espiritual, se’l pot aplicar perfectament en l’àmbit familiar i educatiu: “I us heu oblidat de l’exhortació que us és adreçada com a fills: Fill meu no menystinguis la disciplina del Senyor, ni defalleixis quan et reprèn, perquè el Senyor disciplina al qui estima i assota tot fill que Ell accepta. Si suporteu la disciplina, Déu us tracta com a fills, perquè, quin fill hi ha que el pare no disciplina? Però si esteu sense disciplina, de la qual tots n’han esdevinguts participants, llavors sou bastards, i no fills. A més, tenim els nostres pares segons la carn, que ens disciplinaven, i els respectàvem. ¿No ens sotmetrem molt més al Pare dels esperits, i viurem. I ells, certament ens disciplinaven per pocs dies com els semblava bé, però Ell per al que ens convé, per fer-nos participar de la seva santedat. I tota disciplina de moment no sembla motiu d’alegria, sinó de tristesa, però després porta un fruit pacífic de justícia als qui han estat exercitats” (Hebreus 12: 5-11).

Avui moltes llars s’han convertit en centres tutelars on els pares es comporten com a funcionaris als qui els importa un rave el benestar físic, intel·lectual i moral dels nois i noies que tutelen. Així és com molts nens i adolescents es converteixen en problemes familiars i socials que són tan difícils de resoldre.

Octavi Pereña Cortina