SOCIETAT ACCELERADA
“L’excés d’activitat afecta de manera negativa
la vida privada i la familiar. A més a
més, les noves tecnologies de la comunicació ens mantenen comunicats
permanentment a totes hores i durant tots els dies de la setmana. Sempre
accessibles i disponibles. Sense
descans. Necessitem agendes i calendaris per no oblidar res. Sens dubte és
necessari que ens aturem i ens preguntem quan i com ens podem destinar temps a
nosaltres mateixos. El creixement personal i la maduració reclama aquesta
dedicació” (Jaume Triginé). La manera de viure vertiginosa que ens imposem ha
fet que Michael Quoist escrivís: “Senyor, et deus haver equivocat en els
càlculs. Hi ha un error general. Les hores són
massa curtes. Els dies són massa curts. La vida és massa curta”. Tan
curta és la vida que fa impossible que puguem fundar una colònia en algun lloc
de l’espai. Com volem abraçar tant perquè ens creiem ser persones molt
importants, anem per la vida esbufegant i traient un pam de llengua. Com aquest
comportament és generalitzat formem part d’una societat cansada que genera
persones fatigades, frustrades, deprimides, que necessiten consumir begudes
revitalitzants, que no fan efecte perquè el cansament crònic d’aquesta
comunitat agressivament activa no és físic sinó espiritual. És per això que a
aquests esgotats crònics Jesús els diu: “Veniu a mi tots els que esteu cansats
i afeixugats, i jo us faré descansar, preneu el meu jou sobre vosaltres i
apreneu de mi, que sóc dòcil i humil de cor, i trobareu descans per les vostres
ànimes. Perquè el meu jou és suau, i la meva càrrega lleugera” (Mateu 11:
28-30).
El temps se’ns escapa de les mans. Tenim
tantes coses a fer i el temps s’escola tan ràpid! Els dies, les setmanes, els
mesos, els anys, són tan efímers! Volem abraçar molt i no fem res que tingui
sentit. Quan Jesús diu als “cansats i afeixugats” perquè els vol donar repòs a
les seves ànimes exhaustes, ens transporta als Déu Manaments. En concret als
quatre primers que tenen a veure amb Déu que busca el nostre bé. És taxatiu:
“No tindràs altres déus davant meu” (Èxode 20: 3). Jo sóc el Déu etern. Sóc
l’únic Déu. Allò que vosaltres anomeneu déus són enganys de Satanàs que vol que
seguiu atrapats en la seva xarxa perquè no us allibereu de les cadenes que us
esclavitzen. Com Jo sóc l’Invisible i mai cap ésser humà ha vist la meva faç,
no us deixeu entabanar pel Maligne: “no et faràs cap estàtua ni cap imatge del
que hi ha dalt dels cels, ni del que hi ha a baix a la terra ni del que hi ha
dins les aigües sota la terra, no et postraràs davant d’elles ni les serviràs…”
(vv. 4-7).
Una divisió dels temps és la setmana. El
diccionari la defineix així: “Període de set dies naturals que comença en
diumenge i acaba en dissabte o que comença en dilluns i acaba en diumenge,
segons es consideri”. La manera de curar el cansament crònic que és el resultat de la hiperactivitat que
caracteritza la nostra època ens la proporciona el quart manament que diu:
“Recorda’t del dia de repòs per santificar-lo (separar-lo). Sis dies
treballaràs i faràs el teu treball, però el dia setè és un dia de repòs dedicat
al Senyor el teu Déu…” (vv. 8-11). Si es té en compte el descans setmanal que
en el cas dels cristians, a causa de l’exemple dels apòstols, és el diumenge,
es posa ordre al desgavell espiritual que ens porta a la hiperactivitat que tan
funestes conseqüències té per la salut emocional
El diumenge, si es guarda com Déu mana ens
recorda que el Déu etern, Pare del Senyor Jesucrist existeix i regula
l’ansietat de posseir més perquè mai se’n té prou amb el que es té. En tenir el Senyor en el cor dóna goig total perquè satisfà les necessitats bàsiques de
l’ànima. Posseint Jesús per la fe no es necessita res més per gaudir la vida.
Malauradament s’ha prostituït el diumenge. En lloc per reservar-lo
exclusivament per al Pare de nostre Senyor Jesucrist, congregar-se amb altres
cristians per escoltar la predicació de la Paraula de Déu proclamada per vers servents de Déu, que
tranquil·litza l’ànima afeixugada, se’l destina a conrear la sensualitat. En
lloc de trobar la pau que es busca, a l’ànima se li afegeix més frenesí perquè
nodrir la sensualitat no és allò que l’ànima necessita.
Santificar el diumenge, es dir, dedicar-lo al
Senyor, és com una pregària que el pare, la mare i els fills aixequen en
agraïment a les moltes benediccions que es reben d’Ell. La força que es rep
d’Ell serveix perquè els dies feiners que comencen dilluns, sigui en la feina,
en les tasques domèstiques, en l’escola, no siguin aclaparadors. El diumenge
que és símbol del Dia del Senyor etern,
és l’antídot a l’acceleració que es viu avui.
Octavi
Pereña i Cortina
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada