DOS POBLES

Joan Josep Omella, arquebisbe de Barcelona en el seu escrit: “Llavors de solidaritat” (La Vanguardia 11/02/2024), escriu: “Déu ens crida a no perdre l’esperança, ens insisteix que és possible un món nou. La fe ens dóna forces que ens interpel·la, transforma la nostra vida i ens ajuda a veure que tots els éssers humans de la terra formen una sola família amb un mateix Pare. Estem cridats a ser una família unida per llaços de respecte i amor. Recordem també l’exemple de Jesús”.

L’arquebisbe de Barcelona en escriure el text que he citat no posa la cura que va posar l’evangelista Lluc a l’hora d’investigar els fets de la vida de Jesús des dels seus orígens, a fi que el seu amic el molt honorable Teòfil “reconegués la certesa de les coses en que has estat intruït” (Lluc 1: 1-4). Quina base bíblica té el text que he transcrit? Cap ni una. És fruit de la Tradició inestable que ha anat variant al llarg dels segles segons la direcció amb que bufa el vent. La inestabilitat de la fe catòlica la posa de manifest una parròquia de Lleida que va celebrar una votació per decidir si la imatge de Jesús clavat a la creu s’havia de treure  o no. El mossèn acceptaria la decisió de la majoria. Això em fa preguntar: Quina base doctrinal té el mossèn d’aquesta parròquia que és incapaç de fer prevaldre la seva autoritat com a pastor? En el seminari se’l va intruir en l’humanisme cristià que no es distingeix en res de la resta d’humanismes existents llevat que se l’ha batejat de cristià. La clau del desgavell que existeix en l’Església Catòlica es troba en el fet que l’ensenyança que imparteix no es contrasta amb la plomada que és la Bíblia, la paraula de Déu revelada. Sense l’ús de la plomada el magisteri catòlic no s’adona si els murs de l’església pugen drets o inclinats com la torre de Pisa que se l’ha d’apuntalar per evitar que s’ensorri.

El profeta Jeremies, serven del Altíssim li va dir a Hannanià profeta herètic: “Escolta ara, oh  Hannanià, el Senyor no t’ha enviat, i tu has fet que aquest poble confiés en la falsedat” (Jeremies 28: 15). L’apòstol Joan ens fa aquest advertiment: “Fills és la darrere hora. I com vam escoltar que l’anticrist bé, així ara han sortit molts anticrists. Per això sabem que és la darrere hora. Van sortir d’entre nosaltres, però no eren dels nostres, si haguessin estat dels nostres, haurien restat amb nosaltres. Però han sortit perquè es manifesti que no tots són dels nostres” (1 Joan 2: 18, 19).

Analitzem les paraules del prelat:

“l’esperança, ens insisteix que és possible un món nou”. Si no m’equivoco el purpurat ens està dient que avui és possible aconseguir crear un nou paradís amb tot el batibull de doctrines que en separen. La Terra que Déu va crear  i que va dir que era bona, el Creador la va maleir a causa del pecat d’Adam: “Espines i cards et produirà i amb dolor menjaràs tots els dies de la teva vida” (Gènesi 3: 17, 18). Quina és la fe que ens interpel·la i que transforma la nostra vida? Tothom té fe en algú o en alguna cosa. No totes les religions porten a Déu. Només hi ha una fe que transforma la vida. La que és do de Déu que permet creure que Jesús és l’únic Nom “sota el cel donat als homes en que haguem de ser salvats” (Fets 4: 12). La transformació de la nostra vida només s’assoleix si l’Esperit Sant ens guia pel camí de la santedat, en la  novetat de vida perquè hem nascut de nou. “Així com Crist va ressuscitar d’entre els morts per la glòria del Pare, així també nosaltres caminem en vida nova” (Romans 6: 4).

La fe imprecisa de la que ens parla el purpurat “ens ajuda a veure que tots els éssers humans de la terra formen una sola família amb un mateix Pare” , la qüestiona Jesús quan envoltat de gent un dels presents li va dir que la seva mare i els seus germans volien parlar amb Ell. Estenent la mà vers els assistents Jesús va dir: “Heus aquí la meva mare i els meus germans. Perquè el qui faci la voluntat del meu Pare que és en els cels aquest és el meu germà i germana i mare” (Mateu 12: 46-50). La doctrina papal és clara: Totes les religions porten a Déu. Jesús no dóna el seu vist i plau a aquesta doctrina perquè el Pare el va enviar a la Terra per salvar els escollits dels seus pecats (Mateu 1: 22). Al llarg de la Història i en el moment que Adam i Eva tenen fills, en Caín i Abel es posa de manifest l’existència de dos pobles enfrontats: el de Déu i el de Satanàs. Aquesta dicotomia l’acredita Jesús quan els fariseus, la secta judaica més estricta que presumia ser descendència d’Abraham, segons la carn, si, però no segons la promesa feta en el seu fill Isaac. Jesús desmenteix que els fariseus eren vers fills d’Abraham quan els diu: “Vosaltres sou del vostre pare el diable, i voleu fer els desitjos del vostre pare, ell era homicida des del principi, i no es va mantenir en la veritat, perquè en ell no hi ha veritat. Quan parla mentira, parla del que li és propi, perquè és mentider i pare de la mentida” (Joan 8: 44).

El text de Joan afirma que en el si de les esglésies s’hi troben ciutadans dels dos pobles diametralment oposats. Jesús confirma que la cosa és així quan cita la paràbola del blat i el jull. Ambdues plantes creixen juntes en el si de les esglésies “fins a la sega, i en el temps de la sega diré als segadors: colliu primer el jull i lligueu-lo en feixos per cremar-lo, però el blat aplegueu-lo en el meu graner” (Mateu 13: 24-30).

Octavi Pereña Cortina