TRADICIÓ, ¿ÉS ESPECTACLE?

L’acte religiós convocat per celebrar Corpus “a la catedral de Lleida, com a festa excepcional, va tenir la solemnitat adient, si bé, a criteri de molt feligresos va pecar (mot indegut, de tractar-se on es tracta), de massa llarg”. Aquest text l’he extret de l’article “Litúrgia i protocol” de Jaume Climent (La Mañana, 4/06/2024).

La festa de Corpus no és d’origen apostòlic. Es va instituir 1264 sent papa     Urbà IV i, definitivament proclamada l’any 1316 sent papa Joan XXII. La celebració no està emparada pel cànon de  les Sagrades Escriptures. Forma part de la Tradició catòlica. Per aquest motiu s’han de tenir els ulls ben oberts perquè no sempre tradició equival a veritat. A partir de la desaparició dels apòstols i per l’afebliment de l’autoritat dels pastors a causa que la Bíblia perdia l’autoritat suprema per ser inspirada per Déu que era la garantia  de la sana doctrina que s’havia d’ensenyar i, a causa dels llops coberts amb pells d’ovelles que  van introduir en les esglésies falses  doctrines que s’anaven convertint en faules que suplantaven l’autoritat bíblica. És així com la Tradició va començar a prendre protagonisme en el sí de l’Església Catòlica. Per això cal tenir present les paraules del profeta Isaïes: “I el Senyor diu: Perquè aquest poble s’apropa amb la seva boca i m’honora amb els seus llavis, però el seu cor s’ha allunyat de Mi, i el seu temor que ells m’haurien de tenir l’ensenyen només com un precepte d’homes”   (29: 13). Jesús aprova les paraules del profeta Isaïes quan referint-se a la tradició jueva, desemmascara la hipocresia de sacerdots i fariseus, dient-los. “Fàcilment rebutgeu el manament de Déu per guardar la vostra tradició” (Marc 7: 9). El fidel catòlic si vol ser sincer amb si mateix s’hauria de preguntar: El que crec i practico, ¿s’ajusta a la Paraula de Déu  o a la tradició dels homes? Que el Senyor l’il·lumini a fer la decisió correcta doncs d’això depèn el seu destí etern.

Corpus té a veure amb la doctrina de la transsubstanciació que ensenya que la farina, l’element bàsic amb que està feta l’hòstia consagrada pel sacerdot, es converteix en el vertader cos de Jesús, sense transformar els elements que la componen. Jesús afirma de si mateix: “Jo sóc el pa de la vida. El qui ve a mi no tindrà fam, i qui creu en Mi no tindrà set mai més” (Joan 6: 35). Jesús no diu als seus oients que ingereixin un bocí de pa que el representa. “qui creu en Mi”, es dir, qui té fe en Ell com a salvador no tindrà fam mai més. Jesús aporta més informació en dir: “L’Esperit és el qui dóna vida, la carn no serveix de res. Les paraules que us dic són esperit i són vida” (Joan 6. 63). Quan Jesús diu. “Qui menja la meva carn i beu la meva sang té vida eterna i jo el ressuscitaré el darrer dia” (v. 54), ho diu en sentit figurat, no literal. Es menja la carn de Jesús i es beu la seva sang, per fe, no per la boca.

Quan els savis doctors que té l’Església Catòlica com prestidigitadors es van treure del barret la doctrina de la transsubstanciació, se la va haver de legalitzar. Això es va fer en el Concili Lateranense a l’any 1215. Aquesta doctrina que és una heretgia no es conforma a caminar en solitari. Necessita el company de la idolatria. Davant l’hòstia consagrada, per ser el que diuen que representa, els fidels  han de fer genuflexió en senyal de reverència.  A aquest acte se l’anomena idolatria. Acte terminantment prohibit per la Paraula de Déu. Així ho exigeix la Llei de Déu: “No et faràs cap estàtua ni cap imatge del que hi ha dalt al cels, ni del que hi ha a baix de la terra, ni del que hi ha dins les aigües sota la terra, no et postraràs davant d’elles ni les serviràs. Perquè jo, el Senyor el teu Déu, sóc un Déu gelós, que visito la iniquitat dels pares sobre els fills fins a la tercera i quarta generació dels qui m’odien” (Èxode 20: 4, 5).

No només en les processons, també davant el sagrari on es diu que Crist hi és present els fidel catòlics han de fer la genuflexió exigida. L’Església Catòlica que vol que Crist sigui present entre els seus fidels, a la seva manera, en les processons, en els temples, hauria de descobrir les paraules que l’apòstol Pau escriu al respecte del tema que per haver quedat registrades en la Bíblia són d’obligat compliment perquè no són paraules d’home sinó de Déu: “¿No sabeu que sou temple de Déu, i que per l’Esperit Déu habita en vosaltres?” (1 Corintis 3: 16). El mateix apòstol concretant encara més, afegeix: “Que Crist habiti per la fe en els vostres cors” (Efesis 3. 17).

L’autor de l’escrit “Litúrgia i protocol” l’acaba manifestant la por que Corpus “no es converteixi involuntàriament en un espectacle folklòric més, com si d’una rua es tractés”. Els seus temors ja són realitat. La Tradició s’ha convertit en un espectacle que s’ha d’anar renovant perquè la sensualitat dels feligresos no perdi l’interès.

Octavi Pereña Cortina