VIDA MÉS ENLLÀ DE LA MORT

Normalment quan es parla de l’existència de vida  després del decés s’acostuma a dir que cap mort no ha tornat del més enllà per explicar el que hi ha vist. És cert. Malgrat tot, un impuls inconscient porta els incrèduls a reconèixer l’existència de dos estadis  ben diferenciats. En les tertúlies de cafè amb humor els reconeixen. El cel del que parlen els cristians no hi volen anar, perquè s’hi moririen d’avorriment. A l’infern sí que desitjarien passar-hi l’eternitat perquè tindrien a l’abast les belleses de l’espectacle. Per als incrèduls l’eternitat és una conjectura.

És cert que cap humà ha tornat del més enllà per explicar què ha vist. El Déu Etern, però, durant uns 5.000 anys ha exposat què hi ha en el món invisible mitjançat els profetes. “En aquests darrers dies ens ha  parlat en el Fill…que és l’esplendor de la seva glòria i l’expressió exacta de la seva essència” (Hebreus 1: 1-3). Jesús que en la seva humanitat amaga la glòria de la seva divinitat, és l’únic que ens pot parlar del que hi ha en els més enllà amb propietat.

La crucifixió de Jesús aguaitava a la cantonada. Les poques hores que li queden les dedica a impartir les darreres instruccions als seus deixebles. Una bona estona la dedica a parlar-los del Pare. “Ningú no ve al Pare si no és per mi. Si m’haguéssiu conegut, també hauríeu conegut el Pare. I des d’ara el coneixeu, i l’heu vist. Felip li diu: Senyor, mostra’ns el Pare i en tenim prou. Jesús li diu: “¿Tant de temps que sóc amb vosaltres, i no m’has conegut Felip? El qui m’ha vist a mi a vist el Pare. ¿I com  és que dius: mostra’ns el Pare? ¿No creus que jo sóc en el Pare, i el Pare és en mi? Les paraules que us parlo, no les parlo per pròpia iniciativa: El Pare que és en mi, Ell fa les obres. Creieu-me que jo sóc en el Pare i el Pare en mi. Si més no creieu-me per les obres mateixes” (Joan 14: 6-11).

Jesús per ser qui és, és la persona més indicada per explicar-nos què hi ha més enllà de la mort. Ho fa mitjançant la paràbola del miserable Llàtzer i el ric opulent. Dos homes socialment separats per un mur gairebé infranquejable. Espiritualment tan allunyat com l’Est ho és de l’Oest. No és la classe social allò que els separa de veritat. És el concepte que tenen de Déu.  Llàtzer jeia al portal de la mansió el ric “ple de nafres i desitjava saciar-se amb les engrunes que queien de la taula del ric” (Lluc 16: 20, 21). “El ric anava vestit de porpra i lli finíssim, i cada dia banquetejava esplèndidament”               (v. 19). “I va succeir que va morir el pobre, i va ser dut pels àngels al si d’Abraham”         (v. 22a). Això indica que Llàtzer era un ver creient en Jesús i que en morir se’n va anar directament al paradís on les ànimes dels creients s’hi estaran fins el dia de la resurrecció. A partir d’aquest instant es traslladaran al lloc definitiu on passaran l’eternitat. “I també va morir el ric, i va ser sepultat” (i es va trobar) “a l’hades en mig de turments” (v. 22b). L’hades és el lloc on les ànimes dels condemnats  s’hi allotgen temporalment en espera de la resurrecció per ser traspassats a l’infern la seva residència eterna.

Jesús que sap bé el pa que s’hi dóna ensenya que entre el decés i la resurrecció només hi ha dos estadis: El paradís per als salvats i l’hades per als condemnats. La condició en que un hom és per tota l’eternitat. Això és el que creien els cristians fins que Gregori el Gran es ca fer seva la idea pagana dels tres estadis que ensenyaven Plató i Virgili. Va ser l’any 1459 quan el Concili de Florència va proclamar la doctrina del Purgatori com a dogma de l’Església Catòlica, que va obrir de bat a bat la porta al paganisme grec-romà. El nom Purgatori ho diu tot: Els pectat no perdonats de les ànimes que es troben en aquest indret es purifiquen amb els sofriments, i les pregàries dels vius contribueixen a escurçar la presència en un lloc tan terrible. Amb l’invent del Purgatori l’Església Catòlica dóna una passa més en el camí de voler apropiar-se de l’exclusivitat divina de perdonar pecats. Ho fa comercialitzant sense vergonya la venda d’indulgències amb el propòsit d’alleugerir   els sofriments de les ànimes que es troben en aquest lloc tenebrós.  Va tenir el seu moment àlgid en temps del reformador alemany Luter. En l’escenari europeu va aparèixer el monjo ambulant Johann Tetzel  anunciant a bombo i plateret les virtuts del purgatori: “Un cop  que la moneda entra en el cofre, una ànima del Purgatori se’n va al cel”.

A mesura que el cristianisme nascut a Jerusalem s’expandia, per mitjà de Felip va arribar a Samaria. Simó, un fals convers en veure les senyals que feien els apòstols  els va oferir diners, dient-los: “Doneu-me a mi també aquesta potestat, que a qui li imposi les mans rebi l’Esperit Sant. I Pere li va dir: Que els teus diners se’n vagin amb tu a la perdició…” (Fets 8: 15-25).

Avui l’Església Catòlica no actua de manera tan barroera com en temps de Tetzel. Segueix usurpant el poder exclusiu de Déu de perdonar pecats quan diu: “Jo et perdono” i el perdonat se’n va aparentment tranquil cap a casa.

Octavi Pereña Cortina