OLLA DE GRILLS

Salvador Pié, teòleg i rector de Santa Maria del Mar comença el seu escrit “Un document vaticà renovador” amb questes paraules: “el papa Francesc va recordar a l’inici del seu pontificat la necessitat “d’una conversió papal”, ja que “una excessiva centralització, més que ajudar complica la vida de l’Església i la seva dinàmica missionera” (Evangelii gaudium, núm. 32).

¿“Un document vaticà renovador”?, de renovador no en té res. Segons Salvador Pié tot gira a l’entorn de maquillar el papat. Segons el clergue “el document vaticà renovador” suggereix diverses propostes concretes de futur”. “La primera és una interpretació renovada del Concili Vaticà I”. “La segona proposta subratlla la importància de ser bisbe de Roma i la realitat universal de l’Església”. “La tercera es refereix a la sinodalitat i a l’autoritat de les conferències episcopals en referència al sínode dels bisbes. També en la necessitat d’una millor implicació de tot el Poble de Déu en els processos sinodals”. “Finalment es proposa una promoció de la “comunió conciliar”, amb les trobades regulars entre els líders de l’Església de tot el món”. El teòleg i rector de Santa maria del Mar  clou el seu escrit amb un clam de victòria. “Heus aquí un document propositiu i renovador”.

En l’escrit del rector de Santa Maria del Mar no apareix ni la més mínima mostra de penediment vers el Déu ofès pels pecats de l’Església. Això sí: Molta activitat, moltes promeses. Molt humanisme cristià. En definitiva, una imitació de la classe política que promet constituir una taula de diàleg que com a molt es reuneix un sol cop. Després deixar que el temps ho arregli si és que te arreglo.

Al Senyor no se li pot donar gat per llebre perquè sap què s’hi amaga en l’interior de l’home. El Senyor que no se’l pot enganyar, diu a l’Església: “Si tornes, Israel, declaració del Senyor, torna a mi, si apartes les teves abominacions de davant del meu rostre, llavors no aniràs d’aquí cap allà” (Jeremies 4: 1).

El Senyor conta la paràbola del sembrador que escampa a eixams la llavor de blat. Una part de la llavor cau entre espinars. Jesús explica el significat que això té: “I el sembrat entre espinars és aquell que escolta la paraula, però el desfici d’aquest món i l’engany de la riquesa ofega la paraula, i esdevé infructuosa” (Mateu 13: 22). El pagès experimentat no comet l’error de sembrar blat en un camp ple d’espinars. Abans de sembrar, l’artiga. Després sembra i espera que doni cent, seixanta, trenta . Això és el que el Senyor espera que faci l’Església: “Artigueu-vos un cam nou i no sembreu sobre espines” (Jeremies 4. 3). El profeta afegeix: “Renta la maldat del teu cor Jerusalem a fi de ser salvada. ¿Fins quan allotjaràs en el teu cor els teus pensaments inics?” (Jeremies 4: 14).

Què li passa a l’Església Catòlica que sembra una i una altra vegada en el seu cor no artigat? La paràbola del sembrador dóna resposta a aquesta pregunta: “Però e desfici d’aquest món i l’engany de la riquesa ofeguen la Paraula i esdevé infructuosa”. Per més que Salvador Pié somniï que dels despatxos del Vaticà pugui sortir quelcom propositiu i innovador és que és un somiatruites. ¿Per on ha de començar l’Església Catòlica a  artigar el seu camp perquè doni una abundant collita de blat? El salmista li dóna la resposta: “La pedra que van rebutjar els constructors ha esdevingut cap de cantonada” (Salm 118: 22). Si els qui edifiquen l’Església no l’edifiquen sobre Crist que és la Roca, el resultat decebedor: “Si el Senyor no construeix la casa, debades hi treballen els qui la construeixen, si el Senyor no guarda la ciutat, debades vetla el guardià. Debades es lleven aviat per anar a reposar tard” (Salm 127: 1, 2). Sense Jesús que és la Roca sobre la que es basteix l’Església el treball dels religiosos és vanitat de vanitats.

Jesús explica la paràbola dels vinyaters malvats que fereixen, i maten als servents de l’amo de la vinya que van a  cobrar la renda, per acabar matant el fill de l’amo de la vinya. Jesús pregunta als seus oients: “Què està escrit? La pedra que van rebutjar els constructors, aquesta ha esdevingut cap de cantonada. Tot el qui caigui sobre aquesta pedra, ser[a esmicolat, però aquell sobre qui caigui, el far[a pols” (Lluc 20: 17, 18). Per que ningú fugi d’estudi l’apòstol Pere identifica qui és la pedra que els constructors de l’Església  rebutgen: “ Heus aquí, poso a Sió una pedra angular, escollida preciosa, i el qui creu en ella no serà avergonyit. Per a vosaltres, doncs els qui creieu, és l’honor, però per als desobedients, la pedra que van rebutjar els constructors ha esdevingut cap de cantonada, i pedra d’ensopec i roca d’entrebanc, Ensopeguen perquè desobeeixen la Paraula, i a això estaven també destinats” (1 Pere 2: 6-8).

L’Església Catòlica nega que Jesús sigui la “pedra angular, escollida preciosa” en anteposar a Ell  Maria i un estol de sants, santes que li roben a Jesús ser la principal pedra de l’angle. No ens ha d’estranyar, doncs, que l’Església Catòlica s’hagi convertit en una olla de grills

Octavi Perea Cortina