ELS PSICÒPATES ES CUREN

Entrevistat per Lluís Amiguet en una Contra de La Vanguardia, Vicente Garrido, catedràtic d’Educació i Criminologia,  aporta molta llum sobre psicopatia, Defineix el psicòpata com: “Una configuració de la personalitat caracteritzada per l’egocentrisme i narcisisme exagerat, una gran capacitat per la mentida i una incapacitat per percebre els sentiments morals”. El diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans ho defineix així: “Desequilibri psíquic, especialment trastorn caracterològic o de conducta, de caràcter constitucional que no comporta cap anormalitat intel·lectual”. Crec que la definició que dóna Garrido s’acosta més a la realitat perquè reconeix unes característiques morals que són conseqüència del pecat. : Quan l’entrevistador li pregunta: “A quins sentiments es refereix?”, Garrido contesta: “A l’empatia, al sentit de la injustícia i la compassió. És una personalitat profundament desconnectada i la seva motivació és la recerca del control i del poder”.

No tots els psicòpates tenen el mateix grau de psicopatia. La classificació segons Garrido va “des de el “psicòpata assassí” fins el “psicòpata integrat”, que no ha estat identificat i té una vida convencional”. “Els psicòpates assassins” es manifesten principalment en política: Putin, Trump, Natanyahu i els caps de  bandes criminals que no els tremola el pols a l’hora de matar o ordenar als seus esbirros que ho facin per ell. El “psicòpata integrat” conviu amb nosaltres que amb els seus brots psicòpates ens amarguen la vida.

Lluís Amiguet li pregunta a Vicente Garrido: “¿Pot curar-se la psicopatia?” La resposta que dóna el criminòleg és: “Es una patologia que amb els nens i els joves i amb l’ajuda experta hi ha bones possibilitats, però amb els adults no sabem com millorar el trastorn sobretot perquè s’aprecien molt més a ells mateixos del que aprecien els altres”. ¿Vol dir això que els “psicòpates assassins” no tenen possibilitat de curar-se? Per la medicina potser no, però per a Déu, l’impossible no existeix.

En el segle I de la nostra era es desconeixia el mot psicòpata, però el comportament psicòpata, sí. El Nou Testament relata la història d’un “psicòpata assassí”: el fariseu Saule de Tars, més tard conegut com l’apòstol Pau. Durant la seva època de fariseu extremista, Saule va consentir l’assassinat d’Esteve, que encapçalaria  la llista dels màrtirs cristians. L’odi que Saule sentia pels cristians no s’acabaria amb la lapidació d’Esteve. La set que tenia Saule de sang cristiana és espectacular. El text ho descriu així: “I Saule respirava encara amenaça i mort contra els  deixebles del Senyor, i es va presentar al gran sacerdot, i li va demanar cartes per a les sinagogues de Damasc, a fi que si trobava alguns que eren del Camí, tant homes com dones, els pogués portar presoners a Jerusalem” (Fets 9: 1, 2).

Apropant-se Saule a Damasc amb els ulls desencaixats i sangonosos per l’odi, “de sobte va resplendir entorn seu una llum del cel, i va caure a terra i va escoltar una veu que li deia: Saule, Saule, per què em persegueixes? I va dir: Qui ets Senyor? I el Senyor li va dir: Jo sóc Jesús, el qui tu persegueixes. T’és dur de reguitnar contra els agullons. I tremolant i astorat, va dir, Senyor, què vols que faci? I el Senyor li va dir: Alça’t, entra a la ciutat, i se’t dirà el que has de fer? (Fets 9: 3-6).

La conversió de Saule va ser molt espectacular, però no va ser accidental. Recordem que Saule va ser testimoni de l’assassinat d’Esteve i va veure com els seus sequaços el lapidaven: “I mentre apedregaven Esteve, ell invocava i deia: Senyor Jesús, rep el meu esperit. I agenollant-se  va exclamar amb veu forta: Senyor, no els comptis aquest pecat. I després de dir això, es va adormir en la mort” (Fets 7: 59, 60).

El decés d’Esteve no va ser una mort normal. El que és comú en una mort violenta és que qui va a morir maleeixi els seus assassins. No que demani al Senyor que els perdoni. No es pot descartar que la mort d’Esteve tingués alguna cosa a veure en la conversió de Saule a Crist. “La fe ve d’escoltar, i l’escoltar per la paraula de Déu” (Romans 10: 12). “”Així és la paraula que surt de la meva boca: No torna a mi buida, sinó que fa allò que desitjo, i acompleix allò per què l’he enviat” (Isaïes 55: 11).

La fe cristiana no és per ser guardada polsosa a les engolfes, sinó perquè resplendeixi públicament. Jesús ho diu amb tota claredat: “Vosaltres sou la llum del món. No es pot amagar una ciutat posada dalt d’una muntanya. Ni s’encén una llàntia i es posa sota la mesura, sinó que es posa sobre el portallànties i fa llum a tots els qui són a la casa. Així ha de brillar la vostra llum davant  els homes, a fi que vegin les vostres bones obres i glorifiquin el vostre Pare que és en els cels” (Mateu 5: 14-16).

Un resplendor celestial va fer caure Saule del cavall. Una llum invisible brolla del testimoniatge cristià que pot enlluernar els “psicòpates assassins. Si això succeeix, el “psicòpata assassí” no el veurem caure del pedestal al que s’ha posat, però sí brollarà del seu cor una pregària silenciosa: “Déu, sigues propici a mi, pecador” (Lluc 18: 13). Potser la psicopatia no li desapareixerà de sobte, però, a mesura que va fen camí en novetat de vida se li anirà diluint fins no deixar rastre.

Octavi Pereña Cortina