VALORS DEMOCRÀTICS

De l’escrit “Més societat civil” (Josep Vicent Boira), n’extrec el següent paràgraf, perquè a partir d’ell reflexionar sobre el tema: “Però no és un tema únicament local, tot i que haja estat aquesta dimensió la que m’hagi mogut a fer aquesta reflexió. L’enfortiment de la societat civil a Espanya i a Europa és un repte igualment interessant que justificaria l’esforç d’una generació. Quan veiem amenaçats els fonaments de la democràcia, els drets civils i la justícia social, hem de llançar un manifest a favor d’una societat civil robusta, agosarada i Valenta…Per descomptat que els parits polítics són necessaris. Sense ells no hi ha democràcia. Hi ha un espai annex en el qual, per sobre o al costat de la militància, hauríem de ser capaços de construir un entramat fort i robust que eleve la seva veu davant els atacs cada vegada més virulents a la llibertat individual i a la vida en una societat oberta, tolerant i integradora…I, dins d’ells, institucions de gran pes moral a Espanya, com la universitat pública i l’església catòlica, s’enfronten a un dilema transcendental: Acomodar-se al gir de la història i oblidar-se del seu paper o encapçalar una reacció, educadora i crítica la primera i profètica i testimonial la segona, que, sense estridències, però de manera contundent, mostre la necessitat d’una societat més justa, lliure i cohesionada…De la mateixa manera, la pilota també està en l’aler dels empresaris, que haurien de sumar-se sense complexos a la defensa dels valors democràtics  i socials europeus, com van fer a Alemanya…van unir les seves veus per alertar de les conseqüències del vot ultra i de les posicions xenòfobes. Finalment el periodisme ha de continuar exercint un paper crític i documentat sobre el que esdevé, oferint veracitat i contrastament de fonts. Encara és possible una aliança civil per la democràcia i per Europa”. Què il·lús és el senyor Vicent!

Jesús referint-se als fariseus, una de les sectes religioses del seu temps, en gran part corresponsables del declivi espiritual d’Israel que va portar a la seva destrucció per Roma l’any 70 d. C, va dir als seus deixebles: “Deixeu-los, són. Són guies cecs, i si el cec guia el cec tots dos cauen al clot” (Mateu 15: 14). Aquetes paraules de Jesús ens haurien de portar a la reflexió sense complexos si és de veritat que ens importa frenar la catàstrofe que se’ns apropa.

Hi ha dos tipus de ceguesa: la física i l’espiritual. La primera és temporal. La segona té transcendència eterna. La ceguesa física afecta a un nombre limitat de persones. L’espiritual, per naixement natural, ens afecta a tots. Pot guarir-se. Com? La resposta l’hem de trobar urgentment. Abans de tot hem de reconèixer la nostra condició de cecs espirituals. Jesús va tractar el tema de la ceguesa espiritual quan referint-se als fariseus va dir: “Per judici jo he vingut en aquest món, a fi que els que no hi veuen, hi vegin, i els qui hi veuen es tornin cecs. I alguns dels fariseus que eren amb Ell van sentir aquestes paraules, i li van dir: ¿També nosaltres som cecs? Jesús els va dir: si fóssiu cecs, no tindríeu pecat. Però ara dieu: Hi veiem, per això el vostre pecat persisteix” (Joan 9: 39-41). En el camp físic quan notem problemes de visió anem a l’oculista. En l’espiritual, enganyats per Satanàs que és “mentider i pare de la mentida” (Joan 8: 44), ens fa creure que Satanàs és l’espanta ocells que fa les delícies de menuts i grans en les festes majors. Donaríem la vida defensant aquesta mentida. El pecat persistiria si no fos que la misericòrdia de Déu ens ajuda a dir: “Senyor, ajuda la meva incredulitat”. El núvol que dificulta la visió desapareix i la realitat satànica es va evident. Ara estarem en condicions de poder reflexionar en el problema que planteja Josep Vicent Boira en el seu escrit: “Més societat civil” .

Acabada   l’obra de la creació: “Déu va veure tot el que havia fet, i heus aquí que era molt bo” (Gènesi 1: 31). En el món idíl·lic creat per Déu, ben aviat fa acte de presència el diable que s’encarna en una serp. De Gènesi 3: 14 es dedueix que el serpent abans de la maledicció divina no era l’animal fastigós que s’arrossega i que fa por que ara coneixem. Era un animal que caminava de peu, dret, de bell aspecte. És molt probable que prèviament ja s’haguessin vist. Per això Eva no va tenir por quan el diable se li va acostar encarnat en una serp, de tan bell aspecte, per enganyar-la.

Podem picar de peus i aixecar els punys en senyal de protesta per no haver Déu sufocat la rebel·lió angèlica.  Lucífer convertit en Satanàs per pervertir la bonesa de la creació. Ens agradi o no, la cosa és aquesta.  Picar de peus en senyal d’enuig no canviarà  l’ocorregut. La realitat inqüestionable és que el diable existeix. Que va seduir Eva i, aquesta al seu torn Adam perquè mengés el fruit de l’arbre de la ciència del bé i del mal que Déu li havia prohibit fer-ho. Adam en va menjar i el pecat va fer acte de presència i amb ell es va sembrar la llavor de tots els mals que ha patit i segueix patint la humanitat.

Ens trenquem la closca cavil·lant com és que hi hagi tanta maldat en el món. Intentem remeiar-lo. Tot va de mal a pitjor. Entre bastidors  Satanàs tracta els homes com titelles induint-los a cometre totes les dolenteries que la seva ment perversa persuadeix a fer. Com si fóssim el mag Andreu, en lloc de treure del barret un colom n’hem fet sortir la democràcia i els seus valors. Ens creiem molt llestos i espavilats. Creiem que podem valdre’ns per nosaltres mateixos. No ens adonem que entre bastidors Satanàs mou els fils perquè cometem les dolenteries que els nostres ulls contemplen. Els valors democràtics dels que estem tan ufanosos no són res més que un engany satànic que ens fa creure que per nosaltres mateixos ens en poder sortir de tots els mals que ens afligeixen. L’enlluernament democràtic se’n va en orris. La democràcia que va aparèixer com la filosofia política que alliberaria del despotisme monàrquic, es treu la careta i ens mostra els extremismes polítics que en roben les llibertats assolides.

Si de veritat desitgem sortir del declivi social que s’accentua a la velocitat de la llum, hem de tornar allí d’on no hauríem d’haver sortit mai. El fill pròdig de la paràbola és un referent en que ens hem de fixar. (Lluc 15: 11-32). El pròdig ens representa. La seva niciesa és la nostra. El seu tornar en sí mateix  i tornar a la casa del pare que havia d’haver abandonat mai, il·lustra que nosaltres també hauríem de tornar en nosaltres mateixos i creure que Jesús és el camí que porta al Pare celestial. La paràbola acaba amb un banquet. Si seguim el camí del pròdig, tal vegada no sigui col·lectivament, sí individualment, accedirem al banquet de noces que el Pare celestial prepara pels qui creuen que Jesús és el camí que porta al Pare celestial.

Octavi Pereña Cortina