¿SAVIESA O CONEIXEMENT?

Pere Lluís Font, Premi d’honor de les Lletres Catalanes, a l’entrevistador li diu: “si tens la sort que la teva ment resisteixi, tens algun avantatge, com el d’haver aprés a distingir entre el que és essencial i el que és accessori, entre el saber i la saviesa”. Avui amb els mitjans tecnològics que disposem tenim al nostre abast un oceà d’informació que ens sobrepassa. Si no tenim la capacitat de saber separar  el blat e la palla, l’oceà d’informació que disposem ens submergeix en un mar de confusió que en lloc de fer-nos savis ens confon. Amb un clic en el mòbil tenim a l’instant una muntanya d’informació que no ens fa savis perquè som incapaços de digerir-la. Anem  poc a poc. En lloc de voler submergir-nos en la infinitud de la informació que ens proporciona la tecnologia i que no podem digerir, ¿per què no posem seny i ens limitem a voler  saber allò que essencialment necessitem? Saber distingir entre allò essencial i el que no ho és, entre el saber i la saviesa?  El nostre cervell no és un disc dur que pot emmagatzemar una gran quantitat d’informació. A causa d’aquesta limitació cerebral és convenient que seguim la recomanació que ens fa l’apòstol Pau: “Examinem totes les coses, i retenim el que és bo” (1 Tessalonicencs 5: 21). Hem de ser auto censors de les nostres lectures.  Hi ha lectures que no aporten res. Et roben el temps. Et distreuen, sí, però no aporten res valuós. Un llibre et pot distreure, sí però no t’allibera dels dubtes que tens. Els interrogants que ens assetgen segueixen sent ben vius. És una obligació aprendre a escollir entre el que és essencial i el que és accessori. Ente el coneixement i la saviesa.

Vulgui el Senyor fer-nos savis i així ser persones dignes de ser-ho. Hem de ser persones essencialment d’un Llibre: la Bíblia: “El temor del Senyor és el començament de la saviesa, i el coneixement del Sant dóna enteniment” (Proverbis 9: 10). Agustí d’Hipona ens dóna un consell que si el tenim en compte ens aportarà immensos dividends: “L’enteniment és la recompensa de la fe. Així que no busquis entendre per poder creure, sinó has de creure per poder entendre”. Si aquestes paraules desperten inquietud  en el lector, l’ajudaran  a buscar Déu que és l’Autor de la fe: “Perquè per gràcia esteu salvats, per mitjà de la fe, i això no ve de vosaltres, és el do de Déu” (Efesis 2: 8). Una pregunta molt adequada que ens hem de fer: sóc religiós però sóc incrèdul. Què he de fer per poder rebre el do de la fe? Pel sol fet que algú es faci aquesta pegunta ja ha entrat en contacte amb Ell. Això el porta a allò que Jaume escriu: “I si a algú de vosaltres li manca saviesa, que la demani a Déu, que dóna a tots generosament, i no en fa retret, i li serà donada. Però que demani amb fe, sense dubtar gens, perquè el qui dubta s’assembla a l’ona del mar, moguda i agitada pel vent, que no es pensi pas, aquest home que rebrà res de part del Senyor. És un home de doble ànim, inconstant en tots els seus camins” (Jaume 1: 5-8). La vida cristiana no és una cursa e 100 m. és una marató que dura tota la vida: “La senda dels justos és com la llum de l’alba, que brilla més i més fins fer-se de dia” (Proverbis 4: 18). La vida cristiana no és bufar i fer ampolles. S’assembla a la vida que comença sent un embrió amagat en el si matern que es desenvolupa passant per les diverses fases de la vida. És un fet tràgic que després d’un temps d’haver nascut com a fill de Déu per la fe en el Nom de Jesús, l’apòstol Pau ens hagi d’amonestar: “I jo germans, no us vaig poder parlar com espirituals, sinó com a carnals, com infants en Crist. Us vaig donar a beure llet, no menjar sòlid, perquè encara no el podíeu pair, i encara no podeu, perquè encara sou carnals” (1 Corintis 3: 1-3). Els  cristians de Corint, sigui per la causa que sigui, malgrat el temps transcorregut des de que es van convertir en fills de Déu per adopció per la fe en Jesús no havien crescut espiritualment, seguien sent nadons que només païen llet espiritual, que és l’ABC de l’Evangeli. No se’ls podia subministrar vianda perquè les dents de llet que tenien no els permetien mastegar-la. Que  la repulsa que l’apòstol Pau fa als cristians de Corint no s’hagi d’aplicar a nosaltres. Què hem de fer perquè no s’apliqui a nosaltres? Sense preses, però sense pauses, hem de mantenir viva la vida espiritual. Això exigeix perseverança. Exigeix l’obligació diària de tancar-nos dins la nostra cambra i, allunyats del soroll mundanal i, a soles amb Jesús que com bon amic nostre que és, obrir-li de bat a bat la porta del nostre cor. Deixem que la seva paraula que és la Bíblia ens parli. Una conversa és un diàleg entre dues persones. Si en la privacitat de la cambra no treu el nas la Bíblia, el que es fa no és diàleg, a tot estirar, és una verborrea llençada al buit. Disposats a dialogar amb Ell deixem que ens parli mitjançant la seva Paraula escrita que és la Bíblia, que l’Esperit Sant va inspirar a uns homes escollits a escriure. Exposem-li tot allò que ens afecti. Aquest tancar-nos dins la cambra és una activitat que s’haurà de mantenir tot el temps que el Senyor vulgui tenir-nos aquí a la terra. Si som perseverants descobrirem que l’interès per les coses materials minva i creix l’interès per les coses eternes. Per Crist som com or en brut. Poc a poc desapareix  l’escòria que el desmereix i, l’or llueix amb més lluentor fins que no quedi la més mínima mota de pecat. Això serà el dia de la resurrecció corporal. Llavors se’ns vestirà amb túniques blanques, símbol que els nostres pecats han estat rentats per la sang de l’Anyell que ens pasturarà i ens menarà a fonts d’aigües vives y Déu ens assecarà tota llàgrima dels nostres ulls (Apocalipsi 7: 9-17). Només la saviesa que brolla del cor de Déu ens pot donar aquesta  esperança”

Octavi Pereña Cortina