MATRIMONIS TÒXICS

“Ampolles trencades/Interruptors trencats/Portes trencades/Vaixelles trencades/Peces trencades/Els carrers són plens de cors trencats/Paraules trencades que mai haurien d’haver tingut mai la intenció de ser pronunciades” (Bob Dylan, cantant). A aquest rosari de coses trencades jo hi afegiria: “matrimonis trencats”. N’hi ha tants de matrimonis que acaben com el rosari de l’aurora llençant-se els plats pel cap!

La manera més carnal de voler resoldre l’antagonisme entre dones i homes és l’enfrontament permanent. Un interminable intercanvi d’acusacions mútues que porta al desenllaç final de la trencadissa conjugal.

Josep Lluís Rovira en el seu escrit “Masclisme i feminisme”, exposa: “Abans que res, la violència de gènere és absolutament intolerable i condemnable, com qualsevol tipus de violència, incloent-hi l’assetjament sexual. El masclisme com a signe de superioritat de l’home sobre la dona és totalment inacceptable. De fet, els ismes no són bons en res i tendeixen al fanatisme”. De fet, l’antagonisme enquistat entre masclisme i feminisme és el resultat d’un mal plantejament. Si no fos per l’atracció sexual mútua, el homes i les dones passarien olímpicament els uns dels altres. El rebombori que produeix l’enfrontament masclisme/feminisme no es produiria si no existís el pecat que ha trastocat allò que Déu havia fet molt bo (Gènesi 1: 31).

Si els protagonistes del conflicte que comentem volen acabar d’una vegada per totes les relacions tòxiques que existeixen entre ells ha de rebutjar els prejudicis i creure que Déu existeix i que no desitja el mal als homes, sinó el bé. La causa de les relacions tòxiques entre homes i dones és el pecat d’Adam per haver menjat el fruit prohibit de l’arbre del coneixement del bé i del mal. Quan el Senyor li pregunta a Adam. “Què has fet?” No reconeix la seva culpabilitat i culpa Eva d’allò que ell va fer: “La dona que m’has donat per estar amb mi, ella m’ha donat el fruit de l’arbre, i n’he menjat” (Gènesi 3: 12). La toxicitat de les relacions conjugals entre Adam i Eva l’han heretat tots els seus descendents. La universalitat de la toxicitat de les relacions conjugals posa en evidència la falsedat de la teoria evolucionista que ensenya que l’homo sapiens va aparèixer en llocs distints sense tenir cap connexió.

En resposta a la pregunta “Quin és el primer manament de tots?” que li fa un escriba a Jesús, la resposta té dues cares. La primera és: “El primer manament de tots és: Escolta Israel: El Senyor nostre Déu és U. I estimaràs el Senyor el teu Déu amb tot el teu cor i amb tota la teva ànima i amb tota la teva ment i amb tota la teva força. Aquest és el primer manament” (Marc 12: 29, 30). Fixi’s el lector que Jesús afirma:” El Senyor nostre Déu és U”. Qui és aquest Déu que és U? En el context de la Bíblia només pot ser el Pare de nostre Senyor Jesucrist. La resta de déus que són de fabricació humana són d’origen satànic ja que Satanàs no vol que els homes gaudeixin el favor de Déu que els ha creat. Déu que és l’Invisible se l’empetiteix quan se’l converteix en imatge de talla. El nostre Déu és U. Qui és aquest Déu que és U? En el context de les Sagrades Escriptures només pot ser-ho el Pare de nostre Senyor Jesucrist. La resta dels déus que són de fabricació humana són d’origen satànic que no vol que els homes gaudeixin del favor de l’Invisible que se’l empetiteix quan se’l converteix en una estàtua de talla.

Què n’hem de fer amb aquest Déu que és U? Jesús no ens deixa en la ignorància: “I estimaràs el Senyor el teu Déu amb tot el teu cor i amb tota la teva ànima i amb tota la teva ment i amb tota la teva força. Aquest és el primer manament” (v. 30). Déu exigeix una rendició incondicional a Ell que no treu “i el segon és semblant a aquest: Estimaràs el teu proïsme com a tu mateix. No hi a cap manament més gran que aquests” (v. 31).

Un doctor de la Llei li va voler parar un parany a Jesús en dir-li: “Què he de fer per aconseguir la vida eterna? (Lluc 10: 25). Com a resposta Jesús li recorda el gran Manament. El doctor de la Llei volia fugir d’estudi quan li pregunta a Jesús: “I qui és el meu proïsme?”  (v. 29). La resposta que li dóna Jesús és la paràbola que es coneix com el bon samarità. Si el lector manté una relació tòxica amb el seu cònjuge i li pegunta a Jesús: Qui és el meu proïsme? ben segur que no l’enviarà a ajudar un estrany. Posaria la mà al foc que li diria: “Estima el teu cònjuge”. Si l’amor a Déu i al proïsme com a un mateix s’instal·la en un matrimoni que manté relacions tòxiques serà la seva salvació perquè impedirà que la barca s’ompli d’aigua i s’esfondri.

Octavi Pereña Cortina