AMOR O “KINDFULNESS”

“Kindfulness”és un anglicisme que significa “amabilitat”, és fruit de l’amor de Déu. Com poc amor de Déu es troba en l’home, l’amabilitat desapareix de l’escenari públic. El vertader amor que és el diví, és molt més que l’amor sexual que tan sovint es té als llavis. Quan algú diu a una altra persona: “T’estimo”, generalment significa que es vol tenir relació sexual amb ella. Aquest no és l’amor que vull tractar en aquest escrit.

Què és amor? La pregunta s’hauria de fer d’una altra manera: Qui és amor? La resposta indiscutiblement l’hem d’anar a buscar a la Bíblia que ens diu: DÉU ÉS AMOR (1 Joan 4: 16). Ser religiós no equival a ser espiritual. Hi ha persones extremadament religioses que ignoren què és ser espiritual. El Senyor que contempla el que s’amaga en la intimitat de l’ànima,  diu als beats: Però jo us conec que no teniu l’amor de Déu en vosaltres” (Joan 5: 42). L’amor és un sentiment i els sentiments no es visualitzen. Jesús que ens vol treure de la incertesa, sense embuts afirma: “Aquest és el meu manament, que us estimeu els un als altres , tal com jo us he estimat” (Joan 5 :12). Hem dit que Déu, el Pare de Jesús “es  amor”. La pregunta que cal fer-nos és: ¿com podem relacionar-nos amb aquest Déu que és amor?

Jesús comenta amb els seus deixebles sobre les estances celestials. Tomàs li diu que desconeix el camí que porta a elles. Jesús li respon: “Jo sóc el camí, i la veritat, i la vida: ningú ve al Pare sinó per mi”  (Joan 14: 6). De moment com l’Esperit Sant encara no havia estat enviat, els apòstols no podien creure les paraules de Jesús, si el Senyor no ens obre el cor. La cosa va canviar radicalment quan a la primera Pasqua després de l’ascensió de Jesús l’Esperit Sant va ser enviar a la incipient església i els ulls dels creient van poder entendre allò que es estava tapat: “Perquè l’amor de Déu s’ha vessat en els nostres cors per l’Esperit Sant que ens va ser donat” (Romans 5: 5). Ja que “el fruit de l’Esperit és amor” (Gàlates 5: 22), si un hom no ha nascut de nou per la fe en Jesús, no té sentit l’amor de Déu. Escoltem l’apòstol Pau: “Caminem en amor com també Crist ens va estimar” (Efesis 5: 2), o que “el vostre amor abundi encara més” (Filipencs 1: 9). Demanar als incrèduls que s’estimin els uns als altres  amb un amor tan gran com el que Déu ens ha estimat “que va donar el seu Fill Unigènit, a fi que tot el qui creu en Ell no es perdi, sino que tingui vida eterna” (Juan 3: 16), és com demanar peres a l’olm. L’amor de Déu en l’actual situació és com una flor d’hivernacle que necessita atencions especials. És per això que no podem baixar la guàrdia a l’hora “de considerar-nos els uns als altres per estimular-nos a  l’amor” (Hebreus 10: 24). Els creients en Crist ens hem de vigilar mútuament, no amb els propòsit de fiscalitzar-nos, sinó amb el propòsit d’estimular l’amor de Déu en el germà que flaquegi.  

En els centres sanitaris s’hi han penjat cartells on s’hi llegeix: “Prou a la Violència”. És un desig molt lloable en un món que està fins el coll de violència. ¿És possible veure un  món lliure de violència? Es  pot aconseguir si es reuneixen certs requisits. En la pregària que Jesús dirigeix al seu Pare, entre altres coses diu: “I els he fet conèixer el teu Nom, i el faré conèixer, a fi que l’amor amb que m’has estimat sigui en ells, i jo en ells” (Joan 17: 26).

Els apòstols  mentre Jesús caminava amb ells discutien qui seria el mes gran en el regne dels cels (Marc 9: 39). S’havia de canviar la carnalitat per l’espiritualitat. Això va succeir en la celebració de la primera Pentecosta després de l’ascensió de Jesús que van ser plens de l’Esperit Sant. Aquells primers creients es van convertir en temples de l’Esperit i, el fruit de l’Esperit “és amor” (Gàlates 5: 22). Només a aquestes persones són les que junt amb l’amor s’hi manifesten “goig, pau, tolerància, afabilitat, bondat, fidelitat, senzillesa, autodomini” (vv. 22, 23)

Un fariseu que volia comprometre  a Jesús li va preguntar: “Mestre, quin és el manament més gran de la Llei?” Jesús li va respondre: “Estimaràs el Senyor el teu Déu, amb tot el teu cor, amb tota la teva ànima amb tota la teva ment. Aquest és el principal i més gran manament. I el segon se i assembla: Estimaràs el teu proïsme com a tu mateix” (Mateu 22: 35-39). Les persones que no en volen  sentir parlar de Déu i menys estimar-lo de la manera que ensenya el manament, i el seu proïsme com a elles mateixes, ¿no és un absurd demanar-los-hi? Aparentment sí. Però si es té en compte que el Senyor té el poder d’obrir els cors com ho va fer amb Lidia perquè cregués el que Pau deia (Fets 16: 14), l’anunci de l’Evangeli deixa en les mans de Déu que els escollits passin de mort a vida per la fe en Jesús. La proclamació de l’Evangeli no és un anunci que es fa al buit.

Octavi Pereña Cortina