FARISEISME EN EL SEGLE XXI

Tamara Tenenbraum que es va criar en una comunitat jueva ortodoxa. Diu que era  un món de regles molt clares on únicament els homes podien assistir a la universitat i les donen havíem de  tapar-nos els colzes  i els genolls i no portar pantalons. Les normes sobre aliments i sexualitat eren molt estrictes i els dissabtes no podíem tocar diners, ni electricitat ni mitjans de transport” . Aquesta religiositat extrema és filla del fariseisme que en temps de Jesús va ser molt influent i que li va ocasionar molts disgustos perquè consideraven que infringia la Llei de Moisès. L’ herència no només l’han rebut els jueus. D’ella no se’n van deslliurar  molts jueus que convertits al cristianisme van seguir en l’extremisme farisaic.

Convé analitzar què és el legalisme religiós que s’oposa amb tanta força a la gràcia i la misericòrdia que era l’essència de la predica de Jesús que tan va contribuir a l’expansió del cristianisme en l’època apostòlica. Si trèiem el vel que cobreix el legalisme descobrirem que la hipocresia arracona la santedat. Desvela  l’existència de persones que Jesús considera que són semblants “ a sepulcres emblanquinats que de fora semblen bonics, però per dins són plens d’ossos i de tota brutícia” (Mateu 22. 27). Heus aquí perquè Jesús considerés hipòcrites els fariseus perquè es presentaven en públic el que no eren realment.

En essència el legalisme religiós  consisteix en un codi de comportament amb el propòsit d’enaltir l’ego. Els legalistes confeccionen llistes de les coses que poden fer-se i quines no que no es basen en les ensenyances bíbliques sinó de les tradicions que s’han anat afegint al llarg dels segles i dels gustos personals. Jutgen el comportament aliè segons aquestes regles asfixiants. Sent així la cosa, jutjaven el que consideraven  ser cristià i intenten implantar-ho als seus semblants. El legalisme és molt astut i s’introdueix al si de les esglésies furtivament amb la careta de la pietat religiosa.

Si el legalisme impulsa el comportament ètic, ¿per què se’l considera tan perillós? En primer lloc perquè no és bíblic ja que no promou la gràcia de Déu i la llibertat que és el segell de la vida cristiana (Joan 8: 32). Fomenta l’ego narcisista que no agrada Déu (Romans 8: 8). Afavoreix l’orgull que Jesús condemna en la paràbola del fariseu i del cobrador d’impostos  (Lluc 18: 9-14).

La característica principal del fariseisme és l’obligatorietat de guardar el dissabte. És cert que el repòs sabàtic Déu el va instaurar immediatament després d’acabar l’obra creadora i va descansar el setè dia (Gènesi 2: 2,3). El descans sabàtic setmanal d’obligat compliment queda regulat en el decàleg (Èxode 20: 8-11). Per aquí entra furtivament el legalisme en l’església judaica. En l’intermedi entre l’Antic i el Nou Testament apareixen els fariseus tan nomenats en els evangelis que endureixen el repòs bíblic amb una llarga llista de nos que feia molt feixuc el repòs sabàtic. Va acabar convertint-se en l’ensenyança oficial en el temps de Jesús. Aquesta desviació va provocar que el Senyor el desaprovés en recordar-los les paraules del profeta Isaïes: “Aquest poble de llavis m’honora, però el seu cor és lluny de mi, doncs en va m’honoren ensenyant com doctrines, manaments d’homes” (Mateu 15: 8,9).

L’ofuscació que va provocar el legalisme va portar els fariseus a considerar que les guaricions que Jesús feia en dissabte fossin considerades infraccions de la Llei. També a la neciesa de considerar infracció de la Llei el fet que els deixebles que tenien gana i mentre caminaven vora un camp de blat en dissabte van agafar unes espigues i les fregaven amb les mans per menjar-se els grans. Aquesta operació la consideraven batre! (Mateu 12: 1-8).

L’arrel del legalisme religiós es troba en el fet d’arraconar l’ensenyança bíblica de la salvació única i exclusivament per la fe en el Nom de Jesús que és regal de Déu. Aquesta fe va acompanyada d’obres bones que Déu ha preparat perquè els creients les facin ((Efesis 2: 8-10). Aquest principi bíblic el substitueixen per un  altre que estimula a fer obres meritòries amb el propòsit de guanyar-se la salvació. Això porta a una escalada de fer obres meritòries per auto salvar-se asfixien i que mai garanteixen haver-la assolit.

Misericòrdia i legalisme van en paral·lel mentre serem aquí a la erra. S’ha d’evitar que el legalisme guanyi un cap de pont en la nostra ànima. Per assolir la victòria hem d’estar convençuts que Jesús és l’únic camí que ens porta a Déu i que fora d’Ell no hi ha salvació possible. Tan subtil és el legalisme que el mateix apòstol Pere va caure en la seva trampa, obligant que l’apòstol Pau a recriminar-lo públicament. “Si tu que ets jueu, vius com els gentils i no com els jueus, ¿per què obligues els gentil a judaïtzar?” (Gàlates 2: 14). Per combatre el legalisme religiós   cal estar convençut que la gràcia de Déu és imprescindible. Les bones obres  són necessàries com evidència d’haver assolit la salvació per la fe en el Nom de Jesús. Si no és així es caurà en el legalisme del que es queixa Tamara Tenenbraum.

Octavi Pereña i Cortina