MAL US DE LA LLENGUA

La diferència de cultures és una de les causes per les que s’ha de témer que existeixin guerres, perquè la cultura implica diferència, la diferencia provoca superioritat i la superioritat porta al  predomini. Degut a la nostra condició humana tacada pel pecat la diferència cultural crea prejudicis i, tal com va dir Albert Einstein: “Trista és la nostra època! És més fàcil desintegrar un àtom que un prejudici”.

En el vestíbul del Museu  d’Art Popular a Mèxic, José Antonio Merina diu: ”Hi llegeixo una expressió de benvinguda escrita en dotze idiomes de diferents parts pels antic pobles de la zona… Surto del museu intrigat pel rebuig d’entendre’s de les diferents tribus…El menyspreu envers els que parlen una altra llengua no és exclusiu dels antics pobles mexicans, sinó una mania atàvica i universal”.

L’idioma serveix de cohesió social alhora que és un factor disgregador ja que separa els pobles perquè dificulta que puguin entendre’s (no és l’idioma el que fa difícil que les persones es puguin entendre’s sinó els homes que no volen fer-ho). La diversitat lingüística és el resultat de la decisió divina de confondre l’única llengua que es parlava en l’antiguitat prediluviana amb la finalitat d’impedir el propòsit dels homes d’edificar “una ciutat i una torre amb el seu cim en els cels, i fer-nos un nom a fi que no siguem dispersats sobre la superfície de tota la terra” (Gènesi 11:4). La diversitat lingüística va impedir  que els homes es concentressin en un punt geogràfic  i van començar a escampar-se per sobre tota la terra , que era el propòsit de Déu, i així evitar la unanimitat a l’hora de fer el mal.

Abans del diluvi els homes  van aprendre a forjar el bronze  i el ferro (Gènesi 4:22). Aquesta habilitat perfeccionada la van utilitzar els postdiluvians en les seves empreses bèl·liques i van començar a construir imperis amb el propòsit de concentrar en poques mans el domini de grans extensions de territori. A més de les armes de destrucció en massa  d’aquella època es va utilitzar la llengua com instrument de domini. Quan un poble en subjuga un altre intenta rematar la victòria bèl·lica desculturitzant el vençut fent que la seva cultura i tradicions fossin substituïdes per les del vencedor. Així s’acabava de rematar la humiliació del vençut. Sota el terror d’Antíoc IV Israel va patir una intensa hel·lenització que va anar acompanyada de la profanació del temple a Jerusalem. El resultat de tan agressiva humiliació va ser el que s’anomena la revolta dels Macabeus que es van resistir a perdre la seva identitat nacional.

Des de l’any 1714 en que Catalunya va ser definitivament vençuda per les tropes del Borbó Felip V, basant-se en el Decret de Nova Planta, Espanya ha intentat fer desaparèixer el català, símbol de la identitat nacional de Catalunya, prohibint el seu ús en l’administració pública i fent del castellà la llengua utilitzada en les escoles i en la catequesi. Després de 300 anys d’opressió Espanya no ha pogut espanyolitzar Catalunya. A pesar que la Constitució vigent declara que “la riquesa de les diferents modalitats lingüístiques d’Espanya és un patrimoni cultural que serà objecte d’especial respecte i protecció” (3.3). La llengua que és un instrument de comunicació perquè els homes es puguin entendre es converteix en un instrument per fer encara més dura l’opressió perquè es roba l’ànima que identifica els pobles. L’actitud política dels governants de Madrid posa en evidència que no és la  Constitució,   que es converteix en paper mullat, el que desestabilitza la Democràcia sinó el tarannà moral dels polítics de torn que són els primers en incomplir-la.

L’escriptor John Steinbeck va redactar. “En qualsevol trosset d’escrit honest que es fa en el món, apareix un tema comú. Intenta comprendre els homes, si s’entenen seran mútuament amables. Conèixer un home mai porta a odiar, gairebé sempre a estimar”. Els psicòlegs ens diran que per comprendre els homes, conèixer-los, es necessita empatia – posar-se a la pell de l’altre – perquè la llengua no sigui un factor desestabilitzador de les relacions interculturals. És una tasca gairebé impossible de fer posar-se a la pell de qui és diferent. Ni el cristianisme que ensenya estimar el proïsme ho aconsegueix. No ho aconsegueix ni en les relacions internacionals ni en les interpersonals.  Ensorrar el mur de separació que és l’idioma es necessari que les relacions humanes  estiguin amarades d’amor, no de l’amor eròtic, passional, avui tan de moda, sinó de l’amor de Déu, molt comentat però poc conegut, vessat en el cor humà és el que fa que les persones busquin mútuament el bé d’altri a pesar de les diferències lingüístiques.  Aquest tipus de relació no és per aprofitar-se de l’altre, sinó pel seu   benefici. El resultat d’aquests relacions desinteressades és l’enriquiment mutu i el creixement com a persones. El resultat final d’aquesta relació provocada per l’amor de Déu manifestat en Jesucrist és que la imatge de Déu que es va perdre en l’Edèn es reprodueix en qui estima Déu sobre totes les coses i al proïsme com a un mateix. No hi ha cap altra manera de pacificar els pobles.

Octavi Pereña i Cortina