PATERNITAT RESPONSABLE

El desembre de 2007 per iniciativa del govern de Zapatero es va derogar l’article 154 del Codi Civil que establia : “els pares podran corregir raonable i moderament els fills”. La Llei de Protecció del Menor indica que els drets dels qui no han complert 18 anys han de ser tutelats de manera efectiva pels poders públics, que tenen l’obligació de denunciar davant la Fiscalia conductes d’abús o menyscabament.

En suprimir l’article 154 les administracions públiques poden entendre que el càstig que uns pares imposin a un fill de 16 anys a no sortir de casa se’l pot considerar una detenció il·legal, o, una bufetada és una agressió. En conseqüència el jutge pot ordenar l’arrest dels pares i, arribat el cas, retirar la pàtria potestat.

L’anul·lació de l’article 154 del codi Civil en lloc de reforçar l’autoritat dels pares, la Llei de Protecció del Menor els la pren i estableix un fals pla d’igualtat dels pares amb els fills als qui se’ls concedeix autonomia per fer el que vulguin sense que els pares hi puguin intervenir. La irresponsabilitat del Govern ha fet possible que es puguin donar situacions tan dramàtiques com la del fill que amenaça denunciar el seu pare si el castiga. Amb la derogació de l’article 154 del Codi civil, ¿no és el Govern responsable en bona part del creixement de l’incivisme juvenil que no se sap com frenar-lo? L’article eliminat s’hauria de restituir  com més aviat millor i retornar als pares la pàtria potestat que és d’ordre diví.

Una pregunta que ens hem de fer. ¿És de rebut que es prohibeixi els pares corregir de manera raonable i moderada els fills? En el moment en que l’Estat usurpa l’autoritat educativa dels pares és en camí de convertir-se en un Estat totalitari amb la pretensió d’uniformar la xicalla d’acord a uns criteris preestablerts pensats perquè l’Estat pugui  obtenir  el control de la població més complet, no de la veritable educació infantil. El resultat és tot el contrari de l’esperat. Els Estats totalitaris han demostrat ser un fracàs total perquè l’educació totalitària no forma ciutadans responsables, en tot cas robots que obeeixen mecànicament.

De tant en tant les notícies fan saber d’uns pares que maltracten de manera despietada els seus fills . En aquests caso, que afortunadament en són pocs i puntuals, si no hi ha una altra sortida a l’adopció, està bé que els infants afectats siguin tutelats per l’Estat. Aquesta situació ha de ser l’excepció de la regla, no la norma. El principi que ha de regir és que els pares  són els responsables de l’educació infantil per ordenança de Déu. Aquí cal plantejar-se una pregunta: Quines han de ser les característiques que han de posseir els pares per executar correctament la responsabilitat d’educar els seus fills? Fins i tot un cec se n’adona que la societat actual està en decadència, convertint-se en  llocs inhabitables les ciutats per la manca de valors morals que dignifiquin els seus ciutadans. ¿Existeixen els valors morals que civilitzin la societat que s’està fent incívica?  Sí que hi són però la cosa va més enllà d’unes regles estrictament ètiques. Les normes de civisme i convivència que publiquen els ajuntaments no serveixen per recuperar la moral i l’ètica.  Els principis morals i ètics que es poden aprendre d’un llibre de text sense res més es devaluen i es queden arraconats en les golfes.

Els anomenats Déu Manaments posen les coses en el seu lloc. El primer objectiu és fer-nos veure que tothom és pecador i que el pecat és el causant del trasbals personal i social que ens afecta i que s’agreuja. No serveixen per esperonar-nos a complir-los al peu de la lletra sinó per fer-nos veure la nostra impotència per complir-los. L’apòstol Pau exposa la finalitat dels Deu Manaments: “De manera que la Llei ha estat el nostre mentor  per dur-nos a Crist, a fi que siguem justificats per la fe” (Gàlates 3:24). Un cop hem arribat a Crist la seva sang ens renta tots els nostres pecats i per la fe en Ell ens convertim en fills de Déu. Ara que s’ha produït la purificació de l’ànima ens mirem la llei divina amb uns altres ulls. Els Manaments ja no són una obligació imposada sinó un obediència desitjada.. La rebel·lia contra Déu s’ha convertit en una cosa del passat es busca que l’Autor de la vida ocupi el primer lloc en la vida. Es reconeix que l’Autoritat suprema és Déu. Els quatre primers manaments del Decàleg ho reconeixen. El cinquè manifesta que l’autoritat humana està supeditada a la divina i que el fonament de l’autoritat humana es troba en els pares: “Honra el teu pare i la teva mare” (Deuteronomi 20:12). Els fills l’han de reconèixer i els pares l’han d’exercir. Aquesta ensenyança recorre tota la Bíblia. El problema actual és que l’home ha deixat de tenir en compte Déu en els seus camins i la conseqüència d’aquesta negligència és que els pares no exerceixen la seva autoritat rebuda i els fills la menyspreen. El resultat és el caos.

Cal, doncs, que els pares reconeguin la suprema autoritat de Déu recuperant la pàtria potestat i els fills acceptin l’autoritat paterna concedida per Déu. Fent-ho així, ambdós pares i fills reconeixent la suprema autoritat de Déu, és com  les aigües desbordades tornaran a la llera i es posen les bases de la pau social.

Octavi Pereña i Cortina

perenya22@yahoo.es