dilluns, 4 de maig del 2015

SOLITUD

“Silenci i solitud no són dos mots del segle XX. S’adeqüen a l’era victoriana de la punta, les sabates amb botons i les llums de petroli més que a la nostra època de la televisió i el vídeo i persones que fan  footing empalmats a uns audífons. Ens hem convertit en persones que avorrim la solitud i ens trobem malament estan sols”, ha escrit Jean Fleming.
Hi ha dos tipus de solitud: la ordinària i la de l’ésser. L’ordinària l’escollim voluntàriament en moments puntuals: quan volem fer un treball que requereix silenci i aïllament perquè necessitem concentrar-nos en una tasca determinada. En el moment de redactar l’esborrany d’aquest escrit estic sol. No sento cap soroll que em distregui. Ens aïllem quan volem llegir quelcom que exigeix concentració. És molt difícil poder agafar i llegir un llibre que requereixi la plena atenció envoltats de criatures que no s’estan quietes i criden, o amb la ràdio i el televisor funcionant. En situacions puntuals que exigeixen no distreure’ns escollim la solitud. Després tornem al sarau de la vida diària. No podem viure reclosos permanentment en una ermita al cim d’una muntanya.
La solitud que verament ens interessa no és l’ordinària que escollim a conveniència, és la de l’ésser, l’existencial, la de l’ànima, aquella que no hauria d’estar present en el nostre interior, que no desapareix ni estan en companyia de persones estimades amb les que podem mantenir converses de temes interessants: filosòfics, religiosos, polítics, o intranscendents com el futbol, el glamur d’Hol·lywood o les intimitats dels famosos que divulguen els tertulians de les televisions. Un mestre indi va dir: “Mil persones caminant per un camí, mil solituds caminant juntes” . És una bona descripció de la societat actual: multituds caminant empalmades a uns audífons o distretes pels carrers  teclejant els mòbils. Moltes persones el primer que fan en llevar-se és engegar la ràdio o el televisor. Les seves oïdes no poden suportar la solitud interior i intenten matar-la sentint veus que no escolten. Els sons els fan sentir acompanyats, només aparentment. Hi ha persones que per fugir de la solitud interior que les atabala incorporen a les seves vides ioga i altres tècniques de meditació oriental, sense aconseguir-ho.
La solitud de l’ànima no la pot omplir res de caràcter material encara que se la bategi d’espiritualitat oriental o cristiana  que al cap i a la fi consisteix en regles que s’han de complir inexorablement i que afecten a la psique, no l’ànima. Per eliminar la solitud de l’ésser només es pot aconseguir mantenint una relació íntima amb el Senyor Jesucrist que assegura als seus deixebles que no els deixarà orfes quan els deixi per anar-se’n amb el Pare. Els garanteix que els enviarà  l’Esperit Sant que habitarà en els seus cors i que els recordarà totes les paraules que va dir quan ensenyava els seus seguidors durant el seu trànsit per les contrades d’Israel. Jesús estarà amb els seus en tot moment. Els qui creuen en Jesús mai no es sentiran sols.  La presència espiritual de Jesús els encoratjarà en els moments de dificultat i trobaran en Ell l’amic que necessiten per compartir les angoixes.
La promesa de Jesús de no deixar orfes els seus deixebles no és una promesa generalitzada a totes les persones, és limitada als qui creuen en Ell ja que és l’única manera possible de recuperar la relació íntima amb Déu el Pare que es va perdre en el paradís degut al pecat d’Adam el nostre primer pare. “Jo sóc el camí”, diu Jesús, “que porta al Pare”. La solitud de l’ànima és la conseqüència d’haver-se perdut l’amistat amb el Pare.
En Jesús es recupera l’amistat amb Déu. Fruit d’aquesta amistat neix una relació íntima que es va aprofundint amb el temps. La amistat amb Déu es perfecciona amb l’aïllament voluntari en moments puntuals del dia, apartant-se del soroll mundà pertorbador per dedicar-los a la lectura de la Bíblia i en la solitud escollida escoltar la veu de Déu que de manera suau parla amb l’esperit de la lletra llegida. Durant el recolliment es reflexiona en el que es llegeix i s’obre el cor perquè la presència espiritual del Senyor alliberi de les angoixes que acompanyen el fet de  ser pecadors i viure en un món tacat pel pecat. L’amistat amb Déu restablerta per la fe en Crist és el remei contra la solitud existencial que erosiona l’ànima  perquè Déu deixa de ser un concepte filosòfic per a ser debatut en tertúlies de savis per convertir-se en una relació de tu a tu amb el Creador i Salvador.
Octavi Pereña i Cortina


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada