CIBERBUYING

Un objecte neutre com ho és un ordinador o un mòbil es pot convertir en un instrument que pot ocasionar danys psíquics, fins i tot la mort. Els instituts de Lleida i, ben segur d’altres localitats es veuen obligats a intervenir per mirar de posar fi al ciberassetjament. Els insults al pati de l’escola o al carrer sempre s’han donat entre els nens. El fet que sigui una cosa normal no significa pas que estigui ben feta. Quan l’agressor i la víctima es separen, l’afectat deixa enrere les injuries encara que puguin perdurar les conseqüències de l’agressió.

Amb la informàtica la cosa és diferent. Com diu la psicòloga Evelyn Field: “No es pot menystenir el seu impacte, està escrit, es pot llegir a casa, a l’habitació a les 11 de la nit, quan no hi ha ningú al costat, pot ser devastador”. Així ha estat amb Sheniz Erkam, una adolescent australiana de 14 anys que s’ha suïcidat per doble assetjament: el clàssic i el cibernètic. Ayku Erkam, el germà gran d’Sheniz, en una intervenció radiofònica va dir: “Hi ha problemes que no se sap que passen online” Hassan Erkam, oncle de la morta afirma que la família no en sabia res del turment que suportava la seva neboda.. S’aconsella que els assetjats no es guardin en el pap el que els passa., però com diu la psicòloga Field sovint: “no ho fan perquè els nens tenen por que els pares els prenguin els ordinadors si ho fan”. Per evitar que aquest silenci es produeixi els pares s’han de guanyar la confiança dels fills. No és fàcil fer-ho. Però el perill omnipresent que envolta els fills requereix l’esforç. Sovint els pares responsabilitzen l’escola del fracàs educatiu dels fills. Aquest és un error que sovint passa factura perquè afecta el benestar físic i psíquic dels fills. L’escola no és la primera responsable de l’educació dels fills. Aquest és un deure que els pares no poden transferir a altres persones o institucions, per prestigioses que siguin. Massa sovint els pares són els responsables de l’incivisme dels fills.

Tornant al suïcidi d’Sheniz Erkam, el pare de la noia considera molt dolorós que inclús desprès del seu enterrament se segueixi assetjant la seva filla. Hi ha persones que continuen parlant malament d’ell per Facebook. “Com poden les persones caure tan baix”, es pregunta. Aquest interrogant té una resposta: Si Déu no posa fre als baixos instints que de manera espontània neixen en nosaltres es pot arribar a cometre el delicte més monstruós que no podem ni arribar a imaginar. Donem gràcies a Déu perquè encara ens queda un mínim de sensibilitat vers el dolor aliè. Limitant-nos al ciberassetjament, sigui tou o molt agressiu, es produeix perquè els infants no han estat instruïts en els camins de Déu. La instrucció que reben sigui en la llar o en l’escola és totalment secular. Déu i la seva llei que posa fre a la bestialitat que s’amaga sota una capa de vernís de ser bona persona, s’ignora. El resultat és unes criatures sense limitacions ètiques i morals. Els pares obliden el manament diví d’instruir els fills en el camí del Senyor perquè quan siguin grans no se n’apartin. Oblidar aquesta responsabilitat comporta entre altres coses que els fills practiquin la violència contra els qui consideren són més febles.

Un amic de la víctima   ha deixat escrit: “La gent no té entranyes, prego a Déu perquè siguin una mica més savis i deixin d’assetjar perquè no se n’adonen de com pot afectar a una persona”. Aquest amic anònim ens mostra un camí per posar fre a l’assetjament cibernètic: la pregària, la intercessió davant el Pare de nostre Senyor Jesucrist perquè les persones siguin conscients que amb les seves accions poden fer molt de mal. Els primers interessats en posar fre als instints malvats dels fills són els pares que han de pregar per ells. Si la pregària es fa sabent el que s’està fent no és una oració freda, feta de manera rutinària, mecànica, repetitiva, com un disc ratllat. S’hi ha de posar l’ànima i tot seguit s’actua. . Els pares que preguen pels seus fills són conscients de la seva responsabilitat educativa. Comencen ben aviat la tasca docent, ensenyant-los el bon camí que han de seguir i, quan sigui convenient , castigant-los. No hi ha regla sense excepció però lo normal és que uns fills ben educats i disciplinats en la Llei de Déu, que es fan seus els principis morals i ètics que conté aquesta Llei, seran el goig dels seus pares i la tranquil·litat dels companys dels seus fills.

Octavi Pereña i Cortina