VIDA PRIVADA

L’afer extra conjugal de François Hollande torna a posar sobre la taula el controvertit tema de si les persones públiques tenen dret o no a la vida privada. La cultura occidental amb la seva filosofia que dóna gran valor a la llibertat individual ultrapassa els límits de l’esmentada llibertat en trencar el fre ètic. En donar aquesta passa la persona que la doni se’n va directe a saltar del penya-segat.

Quan es parla del dret a la vida privada em refereixo a que l’ésser humà no ha de retre comptes a ningú del seu comportament. Aquesta és una postura que es pot adoptar, la qual cosa no significa que els principis ètics i morals que Déu ha donat pel bé de l’home perquè funcioni sense entrebancs s’hagin esfumat. Tots els éssers humans sense distinció de raça, cultura, religió estan subjectes al compliment de la Llei divina i a les conseqüències  que la desobediència comporta. Podrem no estar-hi d’acord, però la Llei divina segueix sent vigent i el Jutge que jutja segons aquesta Llei segueix jutjant.

Entre els animals i l’home els separa in abisme infranquejable. A les bèsties les governen els instints que de manera inexorable estableix el seu comportament. L’home, en canvi, ha estat creat a imatge de Déu, cosa que el diferencia del tot del món animal i, a més està dotat del lliure arbitri, és dir, la capacitat de prendre decisions que li marquen el destí: “I el Senyor va manar a l’home dient: pots menjar de tot arbre del jardí, però de l’arbre del coneixement del bé i del mal, no en menjaràs, perquè el dia que en mengis certament moriràs”  (Gènesi 2:16,17). Disposava del lliure arbitri incontaminat. Fent ús d’aquesta facultat va decidir menjar el fruit prohibit. El resultat d’aquesta desobediència va ser la sembra del virus de la mort física, cosa que veiem cada dia. A més es va perdre la íntima comunió amb Déu que significa que els homes estan “morts en les seves ofenses i pecats” (Efesis 2:1). Si l’ésser humà gaudint de la perfecta comunió amb Déu  va se incapaç de guardar la Llei de Déu ara que el separa un abisme infranquejable, l’obediència li és impossible. Però l’home no està abandonat a la seva sort. Amb les pells d’animals, que pel context bíblic havien de ser anyells, tapa la nuesa d’Adam i Eva, implica vessament de sang, símbol del perdó dels pecats. Alhora és el primer anunci profètic de Jesús, l’Anyell de Déu, morint en la creu del Gòlgota pels pecats de l’home. La misericòrdia de Déu entra en funcionament. L’home no està desemparat. Malauradament els éssers humans no en fan cas i la maldat s’escampa. El resultat és el Diluvi Universal, la primera manifestació global de la justícia divina. No és cert, doncs, que l’home pot fer tot el que li sembli bé sense rebre’n les conseqüències dels seus fets.

Tornem al mal anomenat dret a la vida privada. Se’l pot invocar com un guany democràtic. N’estic d’acord. Cap persona està autoritzada a endinsar-se en la intimitat aliena. L’ànima és un recinte en la porta del qual hi penja un rètol que diu: “Prohibida l’entrada”.

Amés, el Creador ha donat un manual d’instruccions perquè l’home, obra de les seves mans funcioni bé. Aquest manual es pot resumir en els anomenats Déu Manaments. El setè diu explícitament: “No cometràs adulteri”. (Èxode 20:14). Encara que alguns informes que se’ls vesteix de cientificitat comparen el comportament humà amb el dels homínids, Déu no va crear l’home polígam, el va fer monògam. Com dèiem abans, l’ésser humà, diferenciant-se dels   animals estàs dotat de voluntat per decidir. Les decisions que fa les pren sota la direcció de la seva naturalesa contaminada pel pecat que li ha pertorbat la consciència, cosa que li fa dir que el que és dolent és bo i a l’inrevés. Degut a que el cor, la font d’on neixen els pensaments està contaminat, també n’estan els raonaments que fa. Per això  s’arriba a la conclusió que la vida privada li pertany exclusivament a ell i pot fer amb ella el que vulgui.

Se’m podrà dir que en són molts els qui no han comès adulteri tangible acompanyat de imatges que ho acreditin. És cert. Jesús va més enllà de l’acte carnal en dir: “Tot aquell que mira una dona per cobejar-la, ja ha comès adulteri amb ella en el seu cor” (Mateu 5:28). Qui pot afirmar que no hagi comès adulteri de cor? Es pot minimitzar aquest adulteri perquè és intangible, però avui encara està més escampat ara que gràcies a internet la pornografia estimulant entra en la intimitat de la cambra on es posa de manifest la vida privada, lluny de testimonis enutjosos. Quines conseqüències té aquest pecat que es considera una bagatel·la? Aquest és l’abast de l’adulteri carnal o mental que es fa en privat, lluny d’ulls acusadors: “Perquè qualsevol que guarda tota la Llei , però peca en un sol punt, és culpable de tots” (Jaume 2:10).

Si es fa una breu incidència en els Deu Manaments descobrirem les greus conseqüències que té el pecat d’adulteri que es pretén considerar un dret a la vida privada. Obre la porta a la idolatria, és dir, a multitud de déus que no són Déu. Fomenta transgredir el descans setmanal ja que el que més importa és acumular quants més diners millor. Incuba la rebel·lia dels fills ja que arrabassa l’autoritat dels pares. A la mort violenta se la considera un dany col·lateral, un accident. Els robatoris s’escampen per totes les classes socials . La mentida és l’essència de la nostra societat. La cobejança dels béns aliens facilita la realització dels pecats que denuncia la Llei de Déu. El que es considera una fotesa, un dret a la privacitat, té el poder d’encendre un gran foc. Sent així, es pot seguir afirmant que en la vida privada ni el mateix Déu hi pot posar el nas?

Octavi Pereña i Cortina