REFORMA POLÍTICA

Les esperances que s’havien dipositat en la Constitució de 1978 de que Espanya sortiria de l’obscurantisme de la Dictadura i que portaria salut política, han desaparegut. Avui, poques persones consideren que la Constitució sigui una eina útil per aportar la regeneració política tan necessària. Els que la defensen a capa i espasa ho fan per defendre els seus interessos egoistes més que pel bé de l’Espanya que tan diuen estimar. Avui en són molts els que demanen la seva reforma sense donar-li llargues.

Quan l’any 1982 els socialistes van guanyar les eleccions, una de les primeres coses que Alfonso Guerra va dir als lacais va ser: “Qui es mogui no surt a la foto”. Dit d’una altra manera: disciplina fèrria de partit i submissió incondicional a les directrius de la seva cúpula. Era un reconeixement públic, velat, que els partits s’organitzaven de manera piramidal de manera semblant a com ho fan les sectes. Pere Navarro ha après força bé la lliçó impartida pel seu mestre andalús. El primer secretari dels socialistes catalans amenaça al mal anomenat sector crític, en realitat coherent amb el programa electoral del 2012 en que els socialistes catalans assumien : “Ens comprometem a promoure les reformes necessàries perquè els ciutadans i ciutadanes de Catalunya puguin exercir el seu dret  a través d’un referèndum o consulta acordat en el marc de la legalitat”, a expulsar-los del partit  si en el ple del Parlament que es celebrarà el 16 de gener de 2014 votin sí o s’abstinguin  a que es delegui en la Generalitat “la competència per autoritzar, convocar i celebrar un referèndum consultiu perquè els catalans i catalanes es pronunciïn sobre el futur polític col·lectiu de Catalunya, a partir dels termes que s’acordin amb el Govern de l’Estat”.

La famosa frase d’Alfonso Guerra “qui es mogui no surt a la foto” és una manera molt política de dir que cap militant que tingui un càrrec en el partit pugui tenir pensament i criteri propi, que no pot dissentir de les consignes que emanin de la cúpula, encara que siguin  bajanades. La implantació de la veu única en els partits polítics no és la millor manera d’assolir la regeneració que els és tan necessària. Prohibir que els diputats i els qui tinguin càrrecs dins del partit tinguin veu pròpia i puguin expressar públicament els seus punts de vista no és la millor manera de lluitar per frenar la corrupció que tants danys ocasiona a la democràcia. Ja que a més de fomentar l’estupidesa en no deixar que el pensament es renovi,  s’estimula l’adulació als seus líders i incrementa el seu narcisisme fent-los creure que són el número 1.

La infal·libilitat, es dir, la possessió de la veritat  absoluta no és a l’abast de cap persona. Per això és tan clarificador aquest pensament: “On no hi ha un bon guiatge, el poble cau, però en l’abundància de consellers hi ha seguretat” (Proverbis 11:14). Ah, els consellers no s’han d’escollir a la babalà. Els que va escollir el rei Roboam, fill de Salomó, van portar la desgràcia al regne. Qui estimi de veritat el seu país, n’hi ha molts que diuen que ho fan, però els seus fets ho desmenteixen.  Els consells els han d’anar a buscar en aquells que els facin plorar perquè aquests són els que de veritat estimen el seu país  i volen que funcioni bé. Els polítics que estan disposats a plorar són oberts a corregir els seus errors, fet que saneja l’activitat política.

Tal com avui estan estructurats els partits, de forma piramidal i amb llistes tancades confeccionades per les cúpules que es mantenen permanentment en el poder, és impossible corregir el desgavell polític perquè no hi ha lloc a la discrepància saludable. “Si et mous no surts a la foto”, encara que no es repeteixi verbalment, en la pràctica és així.Com el nostre sistema electoral està basat en les llistes tancades que confeccionen les cúpules dels partits, els qui es troben en elles no s’atreveixen a dissentir de les consignes que reben dels seus superiors perquè fer-ho implica perdre el càrrec  el sou i les gratificacions extres que l’acompanya. Així que: silenci i a comportar-se com un titella mogut per les “cèl·lules grises” que treballen a l’ombra és el resultat d’una activitat política tan poc democràtica. La meva felicitació als tres diputats del PSC que s’han atrevit a desafiar la tirania del partit i votar d’acord amb les seves consciències.

La partitcràcia no és la formula per aconseguir la regeneració política. ¿Aconseguirà la pressió popular que els ciutadans tinguem participació directa en l’elecció dels nostres representants  polítics perquè siguin responsables davant de la ciutadania de la seva gestió pública i siguin els electors els competents per decidir si un càrrec electe pot continuar o ser substituït?

Octavi Pereña i Cortina